Enric Nomdedéu Biosca. Portaveu del BLOC-Compromís a l'Ajuntament i la Diputació de Castelló.
No sé si ho sembla, però tinc una acusada tendència a pensar que els mes adversaris polítics tenen coses interessants a dir. És més, malgrat que ja he conegut un grapat de Consellers, un parell de Ministres i tres o quatre ex Ministres, seguisc tendint a pensar que si arribes a Ministre has de ser llest. Sí, sí, ja ho sé, Pajín, Trujillo, Bañez, Fernández, Aído, Córcuera, Montilla, Wert, Villalobos...hi ha motes proves de que la meua teoria és estúpida. Però què hi farem!
Total, que quan em van convidar a escoltar una conferència de Lamo de Espinosa, amb un debat posterior de seguida vaig dir que sí.
Els més joves ni el recordaran, situem-se: Jaime Lamo de Espinosa, és Marqués de Mirasol i Baró de Fignani i Frignestani. Això per herència. Per mèrits propis, economista i enginyer agrícola. Madrileny, va ocupar importants càrrecs en el tardofranquisme, i en els governs de Suárez va ser Subsecretari d’Agricultura l’any 1976 i Ministre del ram del 78 al 1981, passant després a ser Ministre adjunt a la Presidència fins que el 82 perderen les eleccions el seus.. L’any 1979 va ser elegit diputat per Castelló. Per què per Castelló? Vés a saber! Seria per rifa.
La campanya de 1982 es va tornar a presentar, jo festejava a Albocàsser a la filla d’un senyor d’‘UCD, i una vesprada freda, Lamo va pujar a fer un míting. M’hi vaig acostar per fer punts amb el sogre, tot i que sabia bé que jo militava al PNPV. Lamo va parlar de la taronja, una cosa ben exòtica en terra d’ametla marcona!
En la conferència Lamova explicar que tot i l’estrepitós fracàs d’UCD aquell any, ell estava content perquè a Castelló va treure un gran resultat, va dir: “Me quedé a 100 votos de ser diputado. En el Gobierno Civil me ofrecieron impugnar dos mesas y hubiera seguido. No quise”. Una revelació sorprenent. Els que tenim una edat, havíem sentit dir moltes coses dels escrutinis de Martin Villa, de la desaparició de paperetes valencianistes, per exemple, però dit així, amb tot el lleu, per un dels protagonistes...
Lamo va parlar d’economia, i va dir coses que com era d’esperar, no compartia. Crec que va exagerar quan titllà de “càncer”, al sector públic. Tot just dos minuts abans de dir, i més tard repetir i ampliar, que el sector privat no podrà crear ocupació, i que s’ha de tirar mà de l’obra pública. Sorprén menys quan saps que ell ésel Presidentdela Asociación Nacionalde Constructores Independientes, que es dediquen a l’obra pública.
Però el pitjor Lamo estava per vindre. Jo puc comprendre, fins i tot compartir amb matisos importants, l’excessiu pes de l’administració, la duplicitat competencial, la desmesura d’algunes nòmines polítiques, l’exageració del llistat d’assessors... però li exigisc rigor. Lamo va dir que no havia aconseguit cap dada oficial, però que hi havia una Fundació que parlava de 450.000... per favor! Eixes xifres han estat desmuntades de dalt a baix varies vegades, amb dades oficials, i ha quedat arxidemostrat que era un bola organitzada per l’entorn de la dreta per alimentar la ràbia contrala política. Ala vista de la falta de rigor del catedràtic, confesse, que vaig tornar a plantejar-me allò de que per a ser Ministre cal ser llest.
I quan dic això, no dic que Lamo no siga un home intel·ligent (que ho semblava) i preparat (que ho acredita), sinó el suficientment llest, com per posar la veritat, el rigor i l’honestedat, per davant dels interessos ideològics. I això Lamo de Espinosa no ho va fer en cap moment.
La seua intervenció va estar trufada de míssils dirigits contra el sistema autonòmic, i molt especialment sobre el procés iniciat a Catalunya. De l’estat autonòmic arribà a dir que ell estava a favor de l’ús, i en contra de l’abús. Recordava poderosament allò tan reaccionari de la transició de: “una cosa es la libertad y otra el libertinaje”. Aleshores i ara, el fidel de la balança, clar, el decideixen ells. Que per això és Baró de Figanini i Frignestani, i nosaltres no.
Demanava recuperar totes les competències transferides, que formen part del nomenclàtor de l’article 149 dela CE. Perquèsegons el conferenciants, ells que van parir la Constitució, pretenien una mera descentralització administrativa. És més, mantenia que no s’havia d’enviar diners a les autonomies, ni a través del FLA, si no era a canvi de condicions polítiques. “Yo no les daria ni un duro”, digué. O... “El partido que no está en todo el territorio no es nadie. No debe tener representación“.
Bé, jo en això, no cal dir-ho, no hi estic d’acord. Però no té cap importància. Em sembla bé que ell crega que això és el millor. No discutisc opinions d’adversaris, i menys quan vaig a les seues conferències. Però un altre colp reclame rigor. Lamo parlava de Catalunya i deia mentides. Deia que Mas vol ser independent, associat a Espanya i estat europeu. Tot alhora. Mentida. També va afirmar que els socialistes volien un estat federal, i que això volia dir associació voluntària d’estats independents. No Don Jaime, això és un estat confederal, no federal.
I acabava dient una cosa en la que si que té raó, mentre Mas, i jo afegiria que Oriol Jonqueres, fan pedagogia diària, l’altra part del conflicte, no en fa. I afegiré també jo, que l’altra part, menysté, amenaça, insulta i ridiculitza.
El problema de Lamo de Espinosa i esta gent és que la seua pedagogia és dir-li a Catalunya, que han de tornar competències, que “los dineros son de España”, i totala tirallonga. Iamb això, l’únic que fan és alimentar l’independentisme ila urgència. Ia mi ja m’està bé, però supose que a ells no.
Ah! Que no se m’oblide, tot això ho fan “en defensa de la Constitució”, que per això Lamo de Espinosa és cofundador de la Fundació eixa que han muntat Bono i Zaplana. D’este darrer, per cert, va ser-ne assessor quan era Molt Honorable.
