Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
A la Vall d'Uixó, hi ha un heterogeni grup de persones amb inquietuds polítiques i ideologies diverses, que un colp al mes queden per sopar, i conviden a alguna persona a qui tinguen interés en escoltar. Fa setmana i mitja, vaig tenir l'honor de ser jo el convidat. Vam seure al voltant d'un “empedrao” d'aquells que et lleven el fred per a tres setmanes i vam gaudir d'una conversa edificant i amena.
En acabar, i segons la tradició del “club d'opinió”, el convidat fa una exposició. Així que amb la tassa de café a la mà, vaig començar la meua intervenció, fent un breu repas a la meua trajectòria personal. Òbviament la política, però també la professional i acadèmica. Ho faig de sempre, i cada colp ho remarque més, perquè ara que està ben instal·lada la polèmica sobre la necessitat o no de trajectòries professionals prèvies a l'assumpció de responsabilitats polítiques, poder ensenyar un historial laboral de 32 anys complerts, no és una mala cosa.
Feta esta introducció, vaig parlar del BLOC, i de la seua implicació en la gènesi i gestió dela Coalició Compromís. Norepetiré ara detalls de com s'està gestionant, ni de qui juga quin rol allà dins. No és el tema. Sí que diré una mica per sobre, el que allà vaig defensar, que Compromís és amb diferència (i malgrat les reticències que alguns com jo mateix vaig tenir) la fórmula més fresca, innovadora i exitosa de la política valenciana en els darrers 20 anys. Això és un evidència que allà tothom compartia.
En les raons de l'èxit, potser si que hi havia diferents teories. Per uns ocupa l'espai de l'esquerra abandonat pel PSOE i que no ocupa una EU massa ancorada en les velles fórmules. Per altres té a vore amb l'estricta obediència valenciana i el fet identitari. Esta seria la aportació més sòlida del més gran dels grups, que ésel BLOC, i qui ho defensa es fonamenta amb l'evolució d'alguns ítems al CIS, on es veu que Compromís ja és la segona força política reconeguda per l'electorat com la defensora dels trets identitaris. Creixent en valoració trimestre a trimestres, i acostant-se paulatinament a un PP que en això també es desinfla a ulls dels enquestats. Per altres, en canvi, té a vore amb la defensa del mediambient i l'ecosistema. Allò que jo sempre dic de la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental. I després encara, hi ha qui considera que el major èxit de Compromís són els independents, gent rescatada del desencant, gràcies a una fórmula il·lusionadora.
La meua opinió és que tot és veritat, i en este cas la suma de diferents veritats fan una veritat molt potent. Un èxit del plantejament cooperatiu. I també, convé no oblidar-ho, un èxit per la coincidència en el temps d'una convulsió social intensa i el descrèdit del bipartidisme. I això ens ha vingut bé, però no és un mèrit nostre.
Però precisament esta pluralitat interna del projecte, va encetar algun fil de debat. Un dels tertulians militant socialista (“hola em dic Manolo i sóc socialista”, “Hola Manolo”) compartia en termes generals l'anàlisi que ens ha de dur a millorar substancialment els resultats electorals, i a assumir majors quotes de responsabilitat política. Però ell anava més enllà i li preocupava com gestionaríem la pluralitat en un grup parlamentari o en grups municipals d'ample espectre. “Poden haver-hi conflictes d'opinió”. Té raó, ell mateix no sabia que els socialistes catalans patirien 3 dies més tard eixe conflicte, i 5 dels seus diputats es van negar a votar contra la declaració de sobirania de Catalunya.
És cert que eixes coses passen i poden passar. De fet ja han passat. En l'anterior legislatura, de quatre membres del grup Compromís, dos van votar contra la regulació del parany i dos van votar a favor. I tal dia farà un any.
Jo vaig mantenir en aquell sopar, i ho ratifique ara, que això és un extra de pluralitat. És obvi que una coalició només pot funcionar si hi ha un grau de coincidència important en les coses substancials, i això a Compromís està consolidat. Però no hi ha cap problema en que en temes que no figuren al programa, o en aquells que s'especifique al propi programa, els diputats i diputades tinguen llibertat de vot. CiU ho fa en temes de consciència. El PP i el PSOE han tingut fugues, però ells les multen. Personalment sóc partidari de celebrar-les. Jo mantinc que de la mateixa manera que volem llistes obertes, hem d'alimentar l'autonomia dels representants públics. El compromís el tenim amb l'electorat via programa electoral, no amb el partit. L'electorat no és homogeni, no tothom està d'acord amb absolutament tot el que diu un programa electoral. De vegades es vota per descart. La disciplina de vot no és precisament un plus de democràcia. I més democràcia és el que reclama la ciutadania.
