Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Quan el riu sona és que porta aigua perquè, fins i tot, el mateix Rajoy n’ha reconegut certa quantitat. La tragicomèdia bipartidista està saturant la ciutadania en general, farta de certes frases gastades i repetides fins la sacietat: És una conspiració! El que és mou no ix a la foto! El partit de l’oposició manipula els manifestants! I un llarg etcètera de frases que ni escampen l’olor a putrefacció, ni resolen els problemes quotidians d’arribar a final de mes, de trobar un lloc de treball o d’evitar els desnonaments massius i les injustícies.
La teòrica democràcia espanyola necessita una catarsi a fons perquè puguem remuntar la crisi que és general a tots els estats europeus, però molt més sagnant als estats on les màfies, els diners negres i la permissivitat judicial envers els poderosos ens està deixant als ciutadans d’apeu –i perdonen l’expressió- amb el cul a l’aire. Sempre que hi ha hagut amples majories absolutes, hem acabat malament, perquè s’exerceix una dictadura temporal d’una legislatura amb l’horror vacui que porta a l’executiu a dominar també el poder legislatiu i, el que és més greu, el judicial, així com tots els mitjans de comunicació públics al seu abast i els privats que se subvencionen amb diners públics perquè regne l’única veritat oficial que, cada dia que passa, s’allunya més de l’opinió pública racional i del sentit comú.
Pràctiques com l’ús indiscriminat dels indults absolutistes del segle XVIII, de les amnisties fiscals i de l’opacitat en el finançament dels partits polítics han agreujat els efectes perniciosos de la crisi econòmica causada, majoritàriament, per les pràctiques del neoliberalisme global que retalla, dia a dia, un Estat del Benestar que ens hem guanyat els ciutadans honrats a base de cotitzar a Hisenda, pagar drets passius o despeses dela SeguretatSocialdurant molts anys.
Si al temps de Zapatero, el negador de la crisi, se van batre tots els rècords de cotitzants ala SeguretatSocial, el PIB espanyol es va situar a la capdavantera d’Europa –fins i tot per davant del d’Itàlia- i durant bona part de la dècada dels noranta i la primera del segle XXI hem viscut el més llarg període de bonança econòmica dela Històriad’Espanya... com és possible que no quede ni un euro a les arques públiques? Potser perquè ací no paga ni Déu, les grans multinacionals perquè sempre recorren a la malanomenada enginyeria financera, els modestos a trampejar amb diner negre i els principals representants de l’Estat a usar recursos públics com un bé patrimonial. No hi ha democràcia sense justícia, ni igualtat d’oportunitats. Sobren corruptes pertot arreu!
