Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Al poc de temps d’instaurar la II República, Ortega i Gasset, un dels seus promotors, davant el sectarisme dels polítics digué la famosa sentència: no era això. Avui la premsa se’n fa ressò de les despeses de la Generalitat catalana en la promoció del català a Andorra, als casals catalans de tota la geografia espanyola i estrangera. I ho fa criticant les despeses, que són ridícules comparades amb el pressupost del Institut Cervantes que figuren al BOE. Amb aquestes actituds sectàries no és estrany que el separatisme siga una conseqüència dels separadors que entenen la unitat espanyola com una mena d’imperialisme, de submissió i d’extermini de les diversitats culturals i lingüístiques. La unitat d’Espanya no és això.
És cert que el separatisme promogut per Mas és més una psicosi col·lectiva que un procés de maduresa política. Vinga a tort o a dret, l’il·luminat president no té altre objectiu i oblida la realitat punyent d’una crisi que ha fet malbé el benestar de les famílies i ara fa estralls en l’administració pública. Víctima de la seua dèria sobiranista, ahir va badar a Girona en la inauguració d’una residència de minusvàlids tot comparant el dret a la independència d’un país amb el dret que hi té un col·lectiu de persones que, precisament per la seua incapacitat de viure independents, necessiten assistència. Vaja, era com voler fer passar el riu Ter per Valladolid. Un acudit de mal gust i tot un indicador del caràcter obsessiu de Mas.
Dit això, tornem al fil. Tot i no compartir la cabuderia sobiranista, entenc que el sectarisme mesetari haja provocat com a reacció el separatisme. Dins d’una comunitat ampla i plural les minories mereixen un respecte i són subjectes de drets i deures. ¿Quan l’estat espanyol ha invertit recursos en la promoció de les llengües hispàniques no castellanes? El fet mateix de voler imposar el nom d’espanyol al idioma castellà és un fet separatista i de reconeixement que les altres llengües no són espanyoles.
A primeries del segle XX un canonge mallorquí, mossèn Antoni Mª Alcover inicià el diccionari lexicogràfic català-valencià-balear, on es recullen totes les formes dialectals de la nostra llengua. Un treball ingent d’investigació on calgué la col·laboració entusiasta de molts agents per fer la investigació de camp. Quan mossèn Alcover inicià el diccionari demanà ajuda econòmica al mallorquí Antoni Maura que era president del Consell de Ministres. Maura li donà carabassa i va ser el rei Alfons XIII qui patrocinà els inicis del diccionari, que s’acabaria d’imprimir l’any 1962 amb la direcció de Moll. Fou més sensible la monarquia que no el govern, tot i ser-ne mallorquí el president.
Amb aquests sectarismes, d’una i d’altra banda, no serà possible la unitat, més necessària que mai quan el poble és a les portes de la fam. Si primum est vivere, caldrà suprimir les despeses idiomàtiques, però és una hipocresia criticar només allò que es gasten els catalans. No és això.
