Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Cada dia que passa, arribar a final de mes és la utopia de moltes més famílies que durant la jornada anterior, i això que estem al febrer d’un any no bixest o de traspàs. I més encara si parlem de famílies valencianes, és a dir, residents en aquesta autonomia de les flors, de la llum, del color i de les fal·làcies... Les mentides de tants dirigents polítics visionaris valencians que, sempre que han parlat, la col·locaven al cim del més amunt de la prosperitat i el progrés quan, la veritat que són les fredes dades estadístiques, diu que portem més de trenta anys de pèrdua de pes econòmic respecte al PIB total d’Espanya. La recuperació econòmica per als valencians encara tardarà segons els estudis econòmics presentats pel BBVA aquest proppassat dilluns.
Les previsions per al present exercici i el següent apunten que la Comunitat Valenciana no començarà a crear ocupació neta fins la segona meitat de 2014. Ara mateix, amb una taxa d'atur del 28,1%, és a dir, dos punts per damunt de la mitjana espanyola és, amb Castella – La Manxa, no solament la que ha experimentat un major retrocés en el Producte Interior Brut (-2,3%), vuit dècimes per baix de la mitjana estatal, sinó que enguany serà la que més retrocedirà (-1,8%) i la que menys creixerà (+0,7%) segons les previsions de l’equip econòmic d’aquest grup financer ja que, des de fa uns anys, els valencians ens hem quedat sense bancs autòctons després de l’espoli de Bancaixa i la CAM i les fusions de quasi totes les caixes rurals en un nou ens anomenat CRU (Cajas Rurales Unidas): si el Pare Vicent alçara el cap (el jesuïta castellonenc Antoni Vicent Dolç, 1837-1912, impulsor del sindicalisme catòlic)! L’única variable que millora és l’exportació, però després d'haver perdut (entre 1999 i 2007) un 35% de la quota exportadora mundial, als anys que Espanya només retrocedia un 8,9%.
Els motius d’aquestes dades tan negatives per l’economia valenciana són, segons els responsables del servei d’estudis del banc, el major pes del sector immobiliari als darrers anys, l'alta taxa d'endeutament tant públic com privat, una demanda interna anèmica, un nivell educatiu lleugerament inferior a la mitjana estatal (potser degut a la forta immigració dels darrers anys, però també a un finançament injust que mai ha tingut en compte el pes demogràfic: amb 5 milions d’habitants que oficialment n’eren quatre) i un sector exportador d’on es va desertar als anys de la bombolla immobiliària, ja que mentre ací ens dedicàvem a construir pisos, altres autonomies assumien protagonisme exportador. Valencians, serà per diners?
