Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Partint de la Constitució de 1978, es reconeix com a territoris forals Navarra i el País Basc i s’implanta un Estat de les Autonomies amb café per alguns (tocaet pels anteriors, Catalunya i Galícia, autonomies històriques, més Andalusia) i descafeïnat per a la resta, on s’inclouen valencians, aragonesos i balears, malgrat haver gaudit d’institucions pròpies (Generalitat i Corts Valencianes, per exemple) i legislació independent de la castellana (Furs) fins la Guerra de Successió i el Tractat d’Utrech (1713) que no solament suposa la cessió de Gibraltar a Anglaterra (que un “inexistent” nacionalisme espanyol reclama des de sempre), sinó l’aplicació de les lleis castellanes a l’antiga Corona d’Aragó (València, Catalunya, Mallorca i Aragó).
Després va vindre La Pepa (1812), una constitució redactada, de pressa i correguda, per una minoria amagada a l’illa de Lleó (Cadis) quan tot el territori peninsular estava, pràcticament, ocupat pels francesos i, per tant, quan no era el millor moment per encetar una obra legislativa amb aspiracions de continuïtat.
De fet, després del gran èxit del general anglés Wellington, sense el qual, probablement, els francesos continuarien entre nosaltres, va arribar el desitjat (?) Ferran VII a València on, amb el famós decret, aboliria una Constitució conservadora que, en el cas espanyol, podia arribar a considerar-se, fins i tot, revolucionària després de tants anys d’absolutisme monàrquic. Al segle XIX, partint de la Constitució de Cadis se’n van redactar unes quantes més de caràcter efímer, llevat de la darrera (1876), la de la Restauració, amb la que acabaria el cop d’estat de Primo de Rivera al 1923.
Després de república i dictadura, arribem a l’Estat de les Autonomies actual que ha servit per descentralitzar serveis, és a dir, la despesa estatal, però no el poder que, com a molt, ha duplicat i triplicat els càrrecs públics per fer d’intermediaris i aparentar el final del centralisme estatal quan la realitat ens demostra el contrari o, com a mínim, que aquest sistema no és ni carn, ni peix.
L’última demostració del centralisme del poder és la de la ministra de Foment, Ana Pastor, que ha signat a Brusel·les la creació de la Comissió Executiva del Corredor Ferroviari de Mercaderies nº6 amb una ruta que va d’Almeria-València-Madrid a Saragossa-Barcelona i d’ací, passant per Marsella, es dirigeix cap a Centreuropa fins Ucraïna, és a dir, marginant una vegada més la deficitària comarca de La Plana on, des de Nules, només queda l’AP-7 per anar cap al Nord. Al nou traçat del Corredor MADRIterrani, Castelló no existeix.
