Carles Mulet. Portaveu de Compromís al Senat
A principis de 2016, Pedro Sánchez va aplegar a un acord de govern amb el partit ultra Ciudadanos, aleshores el venien com a centrista a pesar dels seus continus atacs a les polítiques econòmiques socials, a la pluralitat cultural i lingüística (entre altres). Sense més, Sánchez volia imposar aquell pacte com única opció, i ens obligava a la resta de l’espectre polític a votar-lo sense més, com si els nostres votants no meresqueren que allò que havien votat, aquells programes i propostes, tingueren cap valor.
El problema endèmic del PSOE és creure que el poder és seu per natura, i que la resta estem per accident ocupant un lloc que és seu en exclusiva. Cert és que alguns no hem pogut accedir a governar fins fa poc en la majoria de lloc, i es fa després de travessies pel desert on s’és conscient de com costa convèncer a la gent, com és complicat aplegar a tindre suport electoral darrere, i s’intenta fer les coses amb modèstia i els peus a terra; altres duen en l’ADN el poder, com a fer consubstancial, com a algo natural i que els pertany i els ha de retornar després dels cicles naturals per ell de l’alternança política amb la dreta; el vell bipartidisme. Per això els costa entendre que la cosa ha canviat i ara la societat és més plural i vota més plural i el poder s’ha de compartir i front la veritat única, les veritats de cada opció. La diferència entre governar i manar.
Alguns no tenim darrere més que els vots de la gent, cap aparell mediàtic ( al qual després se li condonaran deutes o se l’unflarà a base de propaganda electoral, o del qual es pot ser fins i tot accionista), cap gran empresa ( adjudicatària d’obres públiques o no), cap lobby, cap banc, que estiga fent-te la campanya. Altres tenen darrere vells aparells de poder, perfectament en funcionament, que com corifeus, els recorden que el poder és seu, i els altres som uns intrusos.
Per això, en política municipal és ben complicat parlar de tu a tu en els pactes de progrés en molts pobles, inclòs quan tu ets la força més votada ( imagineu com ens hagueren tractat els mitjans si haguera estat Compromís bloquejant el govern de la ciutat de València per una vicealcaldia inèdita?), per això, hi ha pobles on el PSOE ha preferit pactar amb Ciudadanos abans que amb Compromís quan se li ha demanat allò que proporcionalment als vots ens correspon.
Ahir, escoltant “l’entrevista”, (per no emprar altre qualificatiu, que hi ha menors llegint, que li feia la Ser a Pedro Sánchez), la sensació era la mateixa; un partit que creu que el poder és seu i sols seu, i es pot dedicar a desqualificar i donar lliçons no sols a Unidas Podemos, sino a la resta d’opcions polítiques, d’esquerra a extrema dreta.
Recordeu la moció de censura contra Rajoy? Era una emergència tirar al PP del poder i tots els partits decents vam optar per fer eixes esforç, tirar a Rajoy i esperar un govern decent. Què va fer Sánchez?, nomenar no un govern transitori i plural?, no, amb 85 diputats sols, fer un govern exclusiu seu, sense cap concessió a la resta de forces de la moció de censura, i intentar imposar el seu govern únic, i aferrar-se a la cadira, no convocar eleccions ni compartir el poder.
Imposa uns pressupostos generals de l’Estat, on en Compromís encara estem esperant que una negociació seriosa per a obtenir en nostre sí; i com es veu no li ixen els números ( normal, si no pactes res), convoca eleccions perquè creu que partidistamente li és favorable el clima polític).
Ara, de nou, amb un resultat que dista molt d’una majoria absoluta, continua amb l’arrogància de qui es creu que el poder és seu en exclusiva. Dóna per fer el nostre vot, per exemple, perquè si, sense cap acord en ferm. I ahir, donava per trencades les negociacions amb Podemos perquè aquest partit havia fet una consulta ( d’aquelles maneresI) a les seues bases, més o menys una consulta tant trampa com la que va fer ell en 2016 quan va demanar a les seues bases el suport per al pacte amb Ciudadanos. Hipocresia nivell 10.
Diuen que Unidas Podemos sols parla de cadires, quan el PSOE t’està dient que vol totes les cadires per a ells, a pesar de no tindre, ni de lluny, majoria? Els nivells de prepotència d’estos dies aplega a que Carmen Calvo diga sense rubor ( i sense neurones imagine) que el feminisme sols “s’ha ha currat” el PSOE, que és patrimoni exclusiu seu...
No defensaré el paper i escenificació de Podemos ( això seria objecte d’un altre article), però, crec que a tots se’ls ha oblidat que sols amb PSOE i Unidas Podemos, no dóna per a un govern. Han passat massa setmanes des de les eleccions, i continuem amb un govern en funcions, amb la sensació de que no s'ha volgut dialogar, pactar, acordar, sino crear un relat on tots tenim la obligació de donar-li els nostres vots a Sánchez perquè si, com si la molta o poca gent que ens ha votat, no té el mateix dret a que les polítiques que ha triat, siguen replegades en una agenda de govern, com si amb 123 diputats de 350 es té la única legitimitat per imposar un govern d’un sol color i un sol programa electoral.
Quina és l’opció?, convocar eleccions fins que isca una majoria absoluta?, crec sincerament que els temps han canviat i el que es pot provocar al final és retorn del PP més aliats al poder. El PSOE ha d’entendre que el poder no és patrimoni seu, sino dels i les electores . El poder perquè sí i a canvi de res, per a què?, Què es pensa a fer amb un govern monocolor amb les últimes “reformes” laborals?, amb la llei mordassa?, amb l’infrafinançament del poble valencià?, amb el pressupost en armament o en la Casa Reial, o les injúries a la Corona?, amb l’emergència climàtica o el drama de la immigració?, amb el Codi Penal i els assassinats a les dones? O els reptes de la pluralitat territorial de l’Estat? .
A què estem jugant?
