Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
Quan vaig arribar al Palau de la Plaça de les Aules, com a diputat portaveu del meu grup sabia que tenia davant dues figures polítiques de relleu. El qui encapçalava la llista popular i el qui encapçalava la socialsta. Tots dos més joves que jo, i tots dos amb una carrera política molt més brillant que la meua.
Colomer havia estat alcalde de Benicàssim un total de tres vegades. El primer colp representant a EU, i els altres dos colps al PSOE. També va ser diputat a les Corts Valencianes, en dues legislatures en representació d’EU i en dues en representació del PSOE. I des de feia quatre anys era ja portaveu socialista a la diputació.
Moliner és regidor a Castelló des del 2001, on s’incorporà després d’haver-hi passat un temps com assessor d’Alberto Fabra. Quan este accedí a l’alcaldia, Moliner assumí la regidoria d’urbanisme, i després de les eleccions del 2007, va ser nomenat el primer Vice-alcalde de la història de Castelló. Passant el 2011 a presidir la Diputació.
Així que era evident que hauria d’esmerçar molts esforços si volia estar a l’alçada.
El cert és que la marxa de Carlos Fabra va configurar un panorama nou. Moliner és molt diferent, i s’esforça cada dia en ser-ho i semblar-ho. Fins al paroxisme, de vegades. I més enllà del ritme, l’estil, l’equip, on més es nota eixa vocació de diferenciar-se, és en la forma que afronta l’oposició de Colomer.
Colomer li havia pres clarament la mesura a Carlos Fabra. I és que aquell home, quan sentia parlar a Colomer es transformava en una mena de déu mitològic enfurismat, d’aquells que treuen foc pels ulls i escopeixen ira. Un desastre absolut i previsible. Cada colp que Colomer agafava la paraula, i feia això que ell sap fer tan bé d’allargar ad infinitum qualsevol proposta, o divagar durant minuts per acabar preguntant l’hora; Fabra li llançava la seua apegalosa llengua com li la llença un camalleó a una mosca. I tot acabava sempre igual. Que si li retire la paraula, que si no tenim reglament, que si vosté només insulta, que si vosté no calla ni baix l’aigua, que si tu, que si jo... i res més. Res de res.
Amb Moliner no funciona, i ja fa dos anys que no funciona, i amb tot, Colomer continua amb la tècnica d’intentar acabar amb la paciència de la presidència, ignorant, que Moliner és més pacient que l’anglés de la pel·lícula.
I confrontat a esta comèdia bufa, jo havia de decidir quin paper volia jugar. I vaig decidir no jugar-ne cap. Són dos polítics importants, i no sé si hagués pogut resisitir les comparacions, així que vaig decidir no preocupar-me i actuar amb absoluta naturalitat. De fet havia arribat fins a la porta del Palau de la Plaça de les Aules, actuant exactament així; és a dir, sense actuar.
I entre unes coses i altres, entre plenaris i comissions, ens plantem al mes d’abril del 2013. Amb una mesa que estudia l’impacte del fracking a les nostres comarques, proposada per mi, i de la que el PSOE s'ha escaquejat. I ens trobem amb la foto dels tres portaveus reclamant a la banca que no abandone les comarques de l’interior. I ens trobem que Moliner proposa una reunió d’alcaldes per buscar una resposta conjunta al greu drama social dels desnonaments. i ves per on, va Colomer i dóna instruccions als seus alcaldes de no anar-hi!
Ai caram! Diu que tot és una pantomima, i que només serà una foto. L’alcalde de la ciutat més gran governada per socialistes (en coalició amb nosaltres) es desmarca, i diu que no s’entendria que no s’intentara un acord en un tema tan sensible com este.
Nosaltres òbviament que hi hem estat. Representats per Remolar, alcalde nacionalista de Betxí, qui ha defensat les aportacions que en nom del BLOC havia preparat la regidora de serveis socials a Vila-real, Mònica Àlvaro.
Quin sentit pot tindre aparéixer en una foto amb Moliner després de parlar sobre bancs, i negar-se a aparéixer en una foto quan es parla de persones? Jo crec que cap. De fet, la presència de Remolar no ens condiciona a l’hora de donar suport o no al document final. Tot simplement hem fet aportacions substancials per millorar-lo, si no les accepten no subscriurem el document. I si les accepten, haurem ajudat a moltes families. Mentre el PSOE, no haurà volgut ni tan sols intentar-ho.
Per això, dos anys després de prometre el me càrrec com diputat provincial, ja només em preocupa Moliner. Crec que Colomer, per a desesperació dels seus, fa temps que s’ha esborrat de la partida. És com un jugador de futbol que quan veu que el partit està perdut, li fot una patada a un adversari buscant l’expulsió, per poder anar a dutxar-se.
