Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
La política ve a ser com la religió, perquè els ciutadans hem de creure en alguna cosa per suportar aquesta vall de llàgrimes. També l’economia, sense fe i sense confiança no hi ha transaccions comercials, ni préstecs bancaris, ni imposicions a llarg termini.
A Espanya s’ha anat perdent la fe en els dirigents eclesiàstics, sobre tot en els prelats espanyols ancorats en el Concili de Trento, és a dir, en aquells que continuen, reiteradament, relacionant sexe i pecat, homosexualitat i malaltia, i d'altres barbaritats i prejudicis acientífics, que sembla que el Papa Francesc té la voluntat de desautoritzar o, com a mínim, iniciar un procés de debat, intern i extern, per canviar algunes coses, si és que els lobbys vaticans no acaben parant-li cameta.
En política ha passat alguna cosa semblant, donat que aquells presidents mediàtics, carismàtics i, fins i tot, messiànics, són ara mateix els més criticats, és a dir, els dos grans amb els peus de fang: Felipe González, el que va portar la corrupció institucional fins extrems mai detectats, fins aleshores, en democràcia (la dictadura era un sistema corrupte per definició) i que encara no ha aprés a callar, des de la seua porta giratòria a les elèctriques, ni quan manaven els seus i l’altre president autodivinitzat, és a dir, José Maria Aznar, que ha seguit la mateixa porta giratòria que l’anterior, sí, el de España va bien, sobre tot quan va requalificar el territori peninsular com un gran solar urbanitzable i va enriquir les arques partidistes, però també les privades de molts empresaris i polítics deshonrats, instituint la política del pa per avui (ahir) i la fam per demà (avui). Zapatero i Rajoy, en canvi, són com els àustries menors, perquè tampoc no han sabut tallar la inèrcia corruptiva.
Vivim en democràcia i en un estat aconfessional, com el mateix Papa Francesc reconeix que ha de ser i per això els nostres representants polítics haurien d’evitar ocupar esglésies, com solen fer habitualment, amb l’excusa de la festa o de la tragèdia, així com deixar d’anar a manifestacions religioses. Un representant d’un estat democràtic aconfessional no pot passar-se la legislatura anant de processó en processó i de romeria en romeria, perquè quan venen mal dades -com ha passat amb la desgràcia de l’accident ferroviari a Galícia-, a les democràcies s'investiga, a diferència de les dictadures on, com a molt, només queden les pregàries.
Ací també podem pregar (a Dios rogando), però sense oblidar-nos de denunciar les accions o les omissions dels responsables polítics (pero con el mazo dando), com ara la manca del sistema europeu de frenada o la mala ubicació de la darrera balisa que hauria mitigat el nombre de víctimes, segons els experts no partidistes. La marca Espanya continua sent molt barroera, veurem si demà Rajoy es capaç de fer-nos recuperar la fe, però dóna la sensació que el nombre de ciutadans políticament agnòstics va in crescendo...
Personalment, tinc molta fe en les vacances per recarregar piles i tornar al setembre descarregat d’escepticismes. Que passen vostés un bon estiu, però no se’n refien, ull viu!
