Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Avui és l’11 de setembre, diada nacional de Catalunya, una data comparable al 25 d’abril valencià quan, a la Batalla d’Almansa (1707), les forces de Felip V van derrotar els autriacistes de l’Arxiduc Carles (el que va jurar els Furs Valencians) i, com a conseqüència, els valencians vàrem perdre l’autogovern (Decret de Nova Planta de juny del mateix any) i els vencedors van imposar les Lleis Castellanes por el justo derecho de conquista. Els catalans van resistir uns anys més, el Setge de Barcelona per les tropes borbòniques va acabar, precisament, l’11 de setembre de 1714 (encara que els Furs i les constitucions catalanes foren abolides amb el darrer decret de Nova Planta de 1716). El que no s’ha explicat, fins ara, suficientment, és que a partir de la Guerra de Successió no solament se perd Gibraltar, per exemple (Tractat d’Utrecht, 1713), sinó que naix un esperit unificador, des del punt de vista legislatiu, que mai s’ha aconseguit fins el dia d’avui. Espanya és filla de la Monarquia Hispànica anterior, on només hi havia dos regnes al 1700 (la unitària Castella amb tot l’Imperi americà, amb el seu pendón morado, i Aragó, el regne de les quatre barres, amb diferents regnes pactistes, de furs i governs diferenciats), però sobre tot és producte d’aquella guerra.
Els catalans i els valencians tenim moltes coses en comú, a banda de la llengua i la història dins de l’antiga Corona d’Aragó, però des del centralisme espanyol sempre s’ha tractat d’allunyar a València de Catalunya (fins i tot impossibilitant les emissions de la TV3) mentre s’aproximava València a Madrid perquè la capital espanyola -vaja, vaja!- no té ni port, ni platja, ni Jocs Olímpics que, segons alguns valencians, haurien reportat beneficis al Cap-i-Casal com a subseu... però què volen que els diga, València no pot allunyar-se de Madrid encara que sempre ix escaldada (estudieu el cas de Bankia o de la CAM), però s’hauria d’aproximar més a Barcelona pel que fa a les assignatures pendents, com ara la principal de l’Eix Mediterrani a la que Madrid sempre ha posat obstacles, des de la dreta i des de l’esquerra, més que facilitats.
Tots sabeu també que Castelló va pertànyer a la Diòcesi de Tortosa fins 1960 i que, ara mateix, al nord de Torreblanca -tant l’Alt com el Baix Maestrat i Els Ports- encara pertanyen a la diòcesi catalana i que els feligresos entenen, perfectament, els bisbes tortosins perquè, això sí, si en alguna cosa ens han fet demagògia els polítics valencians ha estat en el tema de la unitat de la llengua que compartim amb catalans i balears... Qui no ha tingut o té un familiar vivint, estudiant o treballant a Catalunya? En aquest aspecte, podem dir sense por a equivocar-nos que devem més el valencians als catalans que a l’inrevés. Les relacions entre catalans i valencians sempre han sigut i són excel·lents, una altra cosa és la bogeria partidista i les manipulacions habituals -sorgides d’aquell amor-desamor de la transició entre Joan Fuster i Xavier Casp- que el despotisme partidista ha tractat d’explotar al màxim i, ara mateix, l’Acadèmia de la Llengua -pactada entre els governs de Zaplana i Pujol- tracta de suavitzar. Els catalans pertanyen, com els bascos (els del concert econòmic), a una autonomia que els partits espanyols més importants (PP i PSOE) no han pogut mai controlar i, per tant, han maltractat des de sempre des del punt de vista fiscal, malgrat la propaganda oficial.
La Diada de Catalunya consistirà avui en una sèrie d’actes, com ara la formació de la Via Catalana, una cadena humana pacífica, organitzada per la societat civil, que recorrerà tot el territori demanant, més que el dret a decidir, la independència respecte d’Espanya, iniciativa que ha desbordat el partidisme tradicional. Als demócrates ens toca restar expectants i respectuosos, mentre observem la reacció dels partits centralistes que, fins ara, s’han dedicat a escridassar més que a negociar, com han fet, per exemple, els britànics amb Escòcia. Catalunya és diferent, Espanya continua aspirant a una unitat legislativa i fiscal utòpica que no s’ha aconseguit ni durant els temps de dictadura.
