Pau Ferrando. Professor d’Història i Geografia. Regidor de Compromís a l’Ajuntament de Benicàssim i Diputat Provincial de Promoció Econòmica i Relacions Internacionals.
La paraula "Taliban", tot i què s'ha popularitzat del pastun (llengua majoritaria a Afganistan), prové de l'àrab alcorànic. El seu singular és "Talib" i significa "estudiant", tot i que, coses què té aquesta llengua, està directament relacionada amb el verb "Talaba", què vol dir "cercar" o "buscar". Per tal, el "Taliban" és aquell què cerca el coneixement, la il·luminació, que només Déu pot conferir als humans.
El règim dels Talibans, popularitzat en el dècada dels 80 i també dels 90, era una estructura pseudo-governamental per a unificar a un conglomerat de tribus molt diferent en cultura i llengua, no en religió (tot i que també) per conferir Afganistan d'un discurs propi, unitari, per tal d'unir el trencaclosques d'una societat segmentària en un estat adequat de cara a simplificar els seus interessos a la comunitat internacional i, de pas, fer cara a l'imperialisme occidental, tant pressent en tantes formes. El règim va gosar de simpaties internacionals fins a principis del segle XXI de països no gens diferents, inclús molt més fonamentalistes com són Aràbia Saudita, Pakistan, Qatar, Dubai, Kuwait o alguns dels principals països musulmans d'arreu del món. A excepció d'Iran. Països on la tradició legislativa, basada en el costum i la xaria, no difereixen d'aquesta superestructura islàmica afgana. El control estricte de la moral pública, la societat sotmesa a la religió, a la tradició i a la lectura literal de texts considerats sagrats, ni tan sols és propi dels països musulmans.Antiavortistes, homòfobs, religiosos, tradicionalistes i pretensiosament universalistes. No conceben la separació entre religió i estat. Condicionen l'ordre social al paper què han de realitzar cadascú dels individus que conformen la societat; dones i homes, i el paper de l'educació estatal (sempre pública a l'Islam) com a transmissor i continuador d'aquest ordre diví de les coses.
Els talibans, doncs, no són més que una reacció antropològicament predicible, gens diferent de la multitud de reaccions conservadores que estem vivint arreu del planeta, com a reacció de la pretensió globalitzadora de la recent Edat digital. Podríem preveure la seua arribada i la seua aparent victòria simplement llegint i posant en pràctica a Comte, Marvin Harris o Durkheim.
A 2001, amb els atemptats de New York tot va canviar, i els Talibans van pagar principalment l'enrabiada dels americans, i es va vendre el règim com una anomalia, mentre es deixava de banda els fons de la qüestió. En què ens diferenciem d'ells?
Mai he pogut amagar què m'agrada Rudyard Kipling, escriptor i occidentalista (potser de vegades, massa extrem), i entre els seus llibres, The Man who would be king (1888). Una narració curta, duta al cine de manera magistral per John Huston en 1975, que narra la història de dos soldats britànics què pretenen fer-se reis de Kafiristan, un territori remot al nord-est d'Afganistan. La història, tràgica, explica de forma sublim l'efervescència del poder i extrau els perills què comporta no entendre ni comprendre les diferents cultures, especialment quan no es pot arribar a superar mai la frontera del propi supremacisme sociocultural. Què tots i totes duem amb més o menys intensitat dins i què, és la base de la nostra ètica i la nostra moralitat .Comprendre el món amb els ulls dels altres és molt complicat i jutjar és molt fàcil. Llegir a Kipling, com llegir a Daniel Defoe o Jonathan Swift, proporciona dimensions del seu (nostre) món, que encara no hem superat.
S'ha dit moltes voltes què Afganistan és un conglomerat ingovernable. Els britànics ho intentaren, els soviètics també. I els americans (junt aquella gran "alianza de los dispuestos" que deia George Bush són els darrers en fracassar i, de pas, deixar en ridícul a tota la civilització occidental. Incapaços de gestionar, una vegada més, un territori de cultura aliena. A les diferents visions occidentals, si bé han pogut aculturitzar imperis i grans estats, els ha costat sempre entendre les societats tribals i segmentàries i els processos, normalment brutals, o bé han acabat en extermini o creant allò que coneixem com "estats fallits". Territoris i societats en continua convulsió i que pareixen sotmesos a un etern procés d'inestabilitat. Somalia, Mali, Níger, Líbia, Sudan de Sud, Libèria o el mateix Afganistan són els millors exemples.
Per entendre aquests processos cal revisitar, de forma crítica, a Kipling. Premi Nobel de Literatura, supremacista blanc, proimperialista i nacionalista Britànic en l'època daurada del Raj. En el profund del nostre propi ego trobem la llavor dels nostres defectes i, com a societat tècnica, institucional i humanísticament avançada caldria trobar una resposta diferent de la què proposava l'escriptor britànic, a aquelles que hem desgavellat una i una altra vegada, cometén les mateixes errades, les mateixes barbaritats.
Considerar què executar d'un pont a Daniel Dravot és el pitjor què li ha passat mai a Afganistan seria noentendre res de tot plegat, perquè a la llarga Iskander no era més que un reflex d'allò que voldríem ser, i Dravot com a concepte sí que és un dels nostres. I per eixe camí no podem seguir.
Si ser Europeu no és refutar tot allò què són estructuralment els Talibans (i no dic el sentit formal de titularitat de la religió), estar en contra i combatre tot allò què representen, doncs no sé per a què ens ha servit tanta parafernàlia. L'Europa laica, tolerant, solidària, multicultural, igualitària, sostenible i orgullosa de lluitar per construir el espai més gran de llibertat en la història de la humanitat, ha de ser la nostra bandera, l'única, i certament la millor manera d'ajudar a altres societats a què també acaben emprant aquest propòsit. No és això allò que sempre hem pretés?
