Guillermo Miró. Ingeniero Industrial.
Hola a tots. En primer lloc, us donareu compte de que per primera volta faig la columna en valencià, però veient tot el que ha ocorregut aquesta setmana i arran de l’anècdota que vaig a contar, he pensat que era millor contar-ho en la llengua en la que ho vaig viure. A l’hora de plantejar la columna d’aquesta setmana, em va vindre ràpidament a la ment un moment de la meva infantesa: jo era un xiquet que jugava a futbol a la Plaça Major i que anava a classes de tenis o de musica, però només tenia ganes de posar-me davant la “tele” quan hi havia un programa que m’encantava veure: El món d’en Beakman. A més, tenia doble ració ja que el feien a Canal 9 i a TV3!
El món d’en Beakman era un programa de divulgació científica per a xiquets, protagonitzat per Beakman, un científic excèntric que feia experiments i assajos còmics per il·lustrar els conceptes bàsics de la ciència, com la densitat o l'electricitat. Al seu costat tenia un company ratolí que sempre desconfiava de l’èxit dels assajos i només l’ajudava quan li prometia menjar.
La infantesa, tots ho tenim clar, és el període de la vida on tenim més capacitat d’aprendre i de fixar-nos en el que ocorre al nostre voltant. De fet, alguns neuròlegs afirmen que l’aprenentatge fet durant la infantesa és el que modela la nostra forma de veure i viure la vida. En concret, els nens són extremadament curiosos sobre el funcionament de les coses i del món que els envolta, i és important que a aquestes edats se’ls puga inculcar un interès per la ciència, sense dubte molt profitós per al seu futur.
Tanmateix, la situació actual és ben diferent. En general, els continguts científics per a nens són de qualitat i presentació inadequats , no permeten l'establiment de relacions significatives amb l'entorn i no afavoreixen l'adquisició d'una visió més clara de l'activitat científica, amb els seus avantatges i limitacions. Però com a científics que son, hi ha hagut gent que s’ha preocupat per la divulgació i ha investigat sobre com és millor transmetre la ciència als xiquets. Els estudis diuen que la ciència que agrada al jovent és la que presenta un vincle amb la vida quotidiana o una referència a la cultura popular, suport en la història i en la tradició. També la que presenta un vincle entre art i ciència, fa molta utilització d'analogies i metàfores, de la ironia i el humor. Just el que feia “El món d’en Beakman”!
Jo vaig créixer veient dibuixos, com els d’en Beakman, en les dues llengües que coneixia, i això em va ajudar a crear una vocació científica, també recolzada per la meva família. Quan la curiositat natural dels xiquets sobre el món del seu voltant està en l'apogeu, i les seves ments estan tan receptives a les noves idees, és el moment clau per a desenvolupar una base científica que després es quedarà com una part permanent de la seva vida intel·lectual individual, i potser fins i tot posteriorment com a membres adults i responsables de la societat. La ciència, que n’és una part més de la cultura, cal inculcar-la en els més joves des de xicotets per a què, en un futur, siguen persones amb decisió pròpia, difícils d’estafar o enganyar i que col·laboren en l’avanç de la societat. Com sempre, comentaris oberts per a suggeriments, idees… Fins la setmana que ve.
