Diu Marc Granell que les banderes inflamen els cors. Pàtries de nàilon, les va descriure Benedetti. Avui és un dia de banderes, d’himnes, de símbols. El dia del naixement dels valencians com a poble. Com una societat unida que ha mantingut, durant huit segles, la voluntat de bastir un projecte comú. Que ha resistit a tot. A guerres, a crisis, a desfetes, a dictadures, a pandèmies. Que no ha defallit mai davant l’adversitat. Fora quina fora. Tot això, potser, ho condensa una bandera. Una icona, un sentiment. Però hi ha una altra bandera, la nostra «senyera social», que ara compleix 40 anys: l’Estatut d’Autonomia.
Potser les seues pàgines de paper no desperten l’emoció de la tela. L’emoció sempre s’avança a la raó; inflama millor els cors. Tanmateix, eixe llibre menut –eixes 16.000 paraules que comencen amb la voluntat inequívoca del poble valencià d’accedir a l’autogovern des del consens– ha transformat la nostra vida.
Des del 1982, l’Estatut ha sigut la mà invisible que ha modelat una nova Comunitat Valenciana. Les xifres impressionen. En quaranta anys, la població valenciana ha crescut de 3,7 a 5 milions d’habitants, amb gent de 118 nacionalitats. Hem duplicat el número de treballadors: tenim un milió d’ocupats més. I el percentatge de dones amb treball ha passat del 28 al 46 %. La mateixa terra amb una nova pell.
L’Estatut ha tingut dos grans vessants. Una és la protecció social. Som més gent, més diversa, amb més igualtat. L’autogovern ha reforçat l’Estat del Benestar, el marc d’acció prioritari del nostre sistema competencial. Hui tenim a la Comunitat Valenciana 26 hospitals, 14 campus universitaris, més de 2.000 centres educatius i 130.000 persones depenents que són ateses per l’Administració. La segona dimensió de l’Autogovern és l’impuls econòmic. Des de la creació de l’Impiva per a donar vigor a la indústria –una de les primeres lleis de la Generalitat– fins a la consolidació, enguany, de Ford, l’atracció de Volkswagen al nostre territori, i l’enfortiment innovador del teixit empresarial valencià que ha generat ocupació i prosperitat econòmica.
Per això necessitàvem un Estatut. Per això volíem l’autogovern: per a viure millor. Més enllà d’identitats de lliure elecció i de velles batalles que el temps i l’esgotament han fet oblidar, volíem l’autogovern per a garantir el respecte a la ciutadania valenciana. Per a fer-nos corresponsables del nostre destí. Sense centralismes ineficients. Ampliant les oportunitats en cada comarca, en cada segment de la societat. I per això necessitem els recursos justos que garantisquen l’autogovern valencià.
Ara, davant les emergències econòmiques que ha desencadenat la guerra a Ucraïna a les famílies i les empreses, les institucions valencianes estan obligades a ser més útils que mai. Amb més suport públic en forma d’ajudes, de polítiques socials o d’una fiscalitat més justa que beneficie a la gran majoria social. Sense complexos. Sense egoismes. Sense demagògies. Sense competències deslleials. Perquè els impostos són un pilar del contracte amb el qual una societat es relaciona, fixa prioritats i reparteix esforços per garantir el progrés econòmic, la justícia social i l’Estat del benestar. Això és el que permet la bandera que hui més falta fa: l’Estatut.
Hem aprés lliçons d’estos quaranta anys. El cost de la corrupció, de les retallades, de l’individualisme extrem. Hem vist amb esperança la caiguda de murs a Europa i estem veient, amb preocupació, la tornada dels fanatismes capaços de prendre Capitolis per la força i de fracturar societats. Hem vist el despertar terrible de la violència masclista que intenta aturar el tren de la Història, que es diu igualtat entre dones i homes. Hem vist també als joves promoure una major consciència pel planeta després de massa dècades de contaminació irresponsable. Hem vist l’arribada a la nostra terra de la major inversió industrial de la història d’Espanya, quan més falta feia. Hem vist la unió de tota una societat davant la pandèmia. Precisament eixe esperit d’unitat, d’acord i d’esperança va promoure l’Estatut. Eixa és l’ànima del 9 d’Octubre.
