Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
El nacionalisme és per definició etnocentrista. Viu amb la convicció de que el seu país és el melic del món, quan només és una peça dins l’engranatge d’interessos universals, on sempre hi ha un líder que tira de veta per fer actuar els titelles dins del gran teatre del món, en expressió de Calderón.
En l’actual sainet secessionista potser perdem de vista que no es tracta només d’una qüestió interna d’Espanya, com acaba de dir Durao Barroso, ni és una qüestió de propietat catalana de la seua sobirania, com ahir digué Mas. Més enllà de tota la lluita tribal o xoc de trens, hi ha la dimensió europea de l’afer. Sempre s’ha argumentat que les reivindicacions secessionistes van contra la unificació europea i és per això que la Unió no mira amb bons ulls ni el procés d’independència tant de Catalunya com d’Escòcia. Aquest és el mantra oficialista, però no tot és tan clar.
Quan encara no érem a l’aldea global ni hi havia internet ja la trama global funcionava perfectament amb la xarxa precària de comunicacions. Això de la globalització no és un fenomen nou. Els grans imperis han existit sempre. Quan al s. VIII es produí la invasió musulmana d’Europa i els àrabs arribaren fins a Poitiers, on van ser aturats, els francs els feren recular als Pirineus y va ser Carlemany qui va crear la Marca Hispànica, un seguit de comtats feudals sotmesos al poder carolingi i que servien de mur de contenció militar, afavorit per la barrera pirenaica, dels moros de l’Andalus. Van ser aquests comtats el bressol de Catalunya.
Molts anys després, quan la qüestió dinàstica espanyola del XVIII, aquella guerra de successió tampoc era només una qüestió interna ni una guerra entre castellans i catalans. Era un conflicte europeu, on les grans potències d’Anglaterra i Austria intervingueren per tal d’impedir que la successió fos favorable a França, que va ser qui va guanyar la guerra i imposà el seu candidat Felip V. Estava en joc l’hegemonia d’Europa i anglesos i austracistes miraven amb mals ulls el poder de Paris sobre el continent si guanyava l’alternativa borbònica. Per això el despistat Rafael Casanovas no se n’adonà que la seua resistència no era la defensa de la llibertat de la ciutat de Barcelona, sinó el darrer episodi de la derrota dels aliats austracistes. Una derrota internacional, no únicament de l’antiga Corona d’Aragó.
Què passa ara? Vaig a aventurar una hipòtesi que no té res de descabdellada. L’actual procés secessionista a diversos països europeus no és una qüestió interna dels estats afectats, sinó que forma part d’una estratègia d’afebliment dels socis europeus per tal que només un soci siga el capitalista majoritari i la resta, estats més o menys minúsculs. Hi ha en joc l’hegemonia sobre Europa. Només cal mirar el mapa. Dos grans espais geogràfics, França i Espanya; tres de mitjans, Alemanya, Regne Unit i Itàlia. La resta, una constel·lació de minúsculs estats. Alemanya, que té vocació hegemònica, no pot permetre que hi haja estats més grans que la RFA. Són Espanya, Regne Unit, Bèlgica i Itàlia els països que tenen qüestions secessionistes candents.
D’altra banda, si mirem el paper que ha jugat Alemanya en el desmembrament de les repúbliques bàltiques, la sospita esdevé ja tot un símptoma. Això sense mirar el trist paper de l’OTAN quan la qüestió iugoslava. Ho deixe ací apuntat. La hipòtesi és suggerent. Però a mi em fa pensar que si Catalunya va ser la Marca Hispànica que actuà com a barrera defensiva contra els musulmans, és ara la marca ofensiva en aquesta invasió monetària, que és el que sembla més cada dia l’anomenada Unió Europea.
Jordi Pujol, un públic i notori germanòfil, sempre ha dit que no li fa nosa Espanya, que només vol anar directament a Europa. Això encaixa perfectament amb l’hegemonia alemanya que ja de fet es qui mana al BCE. Per això cal posar en qüestió el dogma de que Europa no mira amb bons ulls el procés secessionista. Almenys, no tota Europa.
