Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Quan arriba el Diumenge de Rams (qui no estrena, no té mans... almenys això es dia quan ningú parlava de crisi) i durant els dies de Setmana Santa sempre experimente certa enyorança d’aquells anys d’infantesa quan els xiquets vivíem entre la por i la sorpresa. La por perquè, malgrat no ser conscient de viure allò del nacional-catolicismo, els grans sempre ens explicaven les coses a mitges i, moltes vegades, prou malament... i la sorpresa per tantes coses agradables, com ara estrenar roba de mudar per Rams o d’esport per Pasqua (ací em pica, ací em cou i ací et trenque l’ou!).
Però, almenys al meu poble, Vila-real, ens deien als xiquets que durant Dijous i Divendres Sant no podíem córrer, ni cridar, ni molt menys encara escupir, perquè això era propi de jueus, és a dir, d’assassins, perquè segons la rumorologia popular els jueus eren els culpables de tots els nostres mals, es menjaven xiquets tendres i, a banda de no tenir-ne prou amb l’assassinat de Jesucrist, també havien contribuït a la gran conspiració judeo-maçònica-comunista-internacional que volia acabar amb Espanya, els espanyols i... valga Franco que ens va salvar a tots.
Més endavant, quan un va entrar en allò que, aleshores, es deia ús de raó, vaig saber que Jesucrist era jueu i que, per tant, no podia ser cert tot allò que m’havien explicar de què tots els jueus eren dolents perquè Jesucrist era bo (això ja va ser deducció meua) i potser n’hi havia algun jueu més com ell, a més que resultava molt improbable que els jueus foren els culpables de la mort d’un dels seus. I fou aleshores quan vaig descobrir que la pràctica de la crucifixió, i d’altres bestieses, era un càstig que solien imposar els imperialistes romans als seus súbdits més rebels, als esclaus i a d’altres habitants de les seues colònies.
Han passat els anys i la gent del meu poble ha continuat anomenant jueus, supose que sense mala fe, als soldats romans que desfilen en processó durant aquests dies que, per cert, ho fan molt solemnement i, a més de tots els sentiments personals de cadascú, religiosos o no, representen un sentit homenatge a la imatgeria escultòrica d’artistes de gran renom on impressiona, divendres a la nit, el Sant Sepulcre de l’il·lustre Josep Ortells.
Durant els anys universitaris ja vaig descobrir els falsos Protocols de Sió i tota la xenofòbia antisemita que inspirà tant a dictadors comunistes, com ara el mateix Stalin, com a l’obra de Hitler (des de l’escrita com el Mein Kampf a l’holocaust horrorós dels camps d’extermini), Mussolini o el mateix Franco que, com és ben sabut, sempre acabava els discursos alertant sobre la gran conspiració. Els Protocols dels savis de Sió foren publicats el 1903 a la Rússia tsarista amb l’objectiu de justificar els pogroms o persecucions que sofrien els jueus. El text és un frau històric, a més d’un plagi de molts fragments del llibre de Maurice Joly (1829-1878) Diàleg a l’infern entre Maquiavel i Montesquieu on, entre d’altres frases ingenioses que podríem aplicar a la nefasta conjuntura actual, es diu que el bastard matrimoni de conveniència entre el capital i la política va corrompre la festa de la democràcia... A més, el llibre es venia, i es ven ara mateix a la Rússia de Putin i també per Internet, com la transcripció d’unes suposades reunions dels savis jueus on es detallen els plans de la seua conspiració global, controlada per la maçoneria i el comunisme, per aconseguir el govern del món.
En definitiva, la conspiració que continua sent el recurs més recurrent i infantil del polític que es pillat in fraganti, s’ha quedat sense arguments o sense memòria com ahir Francisco Camps: les coses que no se recorden, senyor jutge, són molt difícils de recordar ... al final sempre ho paga Jesús i s’indulta Barrabàs.
