Sí, ja ho sé, ara li fiquem l'adjectiu «verd» a tot i comença a fer ràbia. Com és que pagar impostos és verd?, sembla una broma, però no, va de veres. Va de què aquella màxima de què qui contamina paga ha d'arribar a la fiscalitat si realment volem estar en un món sostenible. Més que premiar el consum, s'ha de premiar l'estalvi i castigar el balafiament, però anem per parts.
La primera és que no tenim un planeta «B», el Partit Popular tenia comptabilitat en «B», el personatge de «El Professor» de la sèrie La Casa de Paper, sempre tenia un «Plan B», i de fet en Castelló tenim un restaurant que es diu «Plan B», però de planeta sols n'hi ha un, i encara que no ens ho sembla, és finit i eixa obvietat fa que no puguem continuar mantenint un model econòmic de creixement il·limitat i d'obsolescències programades. Dit d'una d'altra manera, no podem continuar traient recursos del subsol i la natura, consumir-los i llançar-los a un abocador, perquè els recursos s'esgoten. De fet, i alguna volta he escrit sobre açò, l'ONU calcula cada any l'Overshootday, el dia que en el planeta hem esgotat tants recursos com el nostre món és capaç de regenerar anualment i per a l'any 2023 eixe dia va ser el 3 d'agost, en l'àmbit mundial, i el 12 de maig, a escala de l'Estat Espanyol.
Primer que res hem d'entendre que cal un canvi de mentalitat per tal de modificar la nostra perspectiva sobre els residus, assimilar que aquests poden convertir-se en matèries primeres, i, amb això, que una bona gestió és imprescindible per a aconseguir-ho. D'altra banda, sabem que la gestió de residus i el reciclatge és municipal, i això, tal com es du a terme en l'actualitat, d'alguna manera és injust. Per exemple, una empresa privada quan fa un producte i el ven, guanya diners. Després un consumidor el compra i el gaudeix, però dels residus que es generen ens hem de fer càrrec entre tots. Això vol dir que les taxes de fem són pràcticament iguals per a una família de cinc persones que no reciclen, que per una viuda que fa el seu propi compost a casa i compra a granel.
A aquestes falles en la gestió del reciclatge, hem d'afegir que a Espanya no l'hàgem desenvolupat el Sistema de Devolució i Retorn d'Envasos, com sí que s'ha fet en gran part de països de la Unió Europea. També podem incidir que ni el govern central ni les autonomies s'hagen arromangat per a carregar amb el cost de la recollida i el tractament de residus gravant directament als productes per a després gestionar ells eixa recollida i tractament de forma solidària en consorcis, comarques i mancomunitats. Tots aquests ítems donen per tot un debat sobre quina és la millor forma de fer que qui contamine pague i haurem d'estudiar la responsabilitat de les empreses de fomentar l'eco-disseny, és a dir, fer productes fàcils de reutilitzar i reciclar o la de l'Estat per tal de desenvolupar legislació per a reduir residus i que les empreses faciliten el reciclatge o durabilitat dels seus productes.
Pel que fa a la ciutat de Castelló, encara que en la legislatura passada vam triplicar els residus que reciclem, estem lluny de complir els objectius de sòls portar a l'abocador un 10% del que consumim en l'any 2035. I és important tindre en compte que una ciutat com la nostra genera més de 60.000 tones de residus a l'any, poca broma.
Per a poder fer front a aquest repte el fonamental ser conscients que encara que prop del 86% de la població considera que hem de reciclar, si ho apostem tot a la voluntat, no arribarem als objectius de reciclatge que voldríem. Per això cal buscar altres incentius. Hem de saber que el 40% de la nostra bossa de fem és matèria orgànica, un residu que, si no té impropis, és a dir, si és sols matèria orgànica, en la planta de tractament de residus ens cobren la tona un 70% més barata que la tona de residus que ix dels contenidors normals. A més a més, tota eixa matèria orgànica la podem recuperar, i per això no haurem de pagar les despeses ni les taxes d'abocador d'eixe residu. Si a banda d'això tenim en compte que aquell que recicla bé l'orgànica, sol reciclar bé el vidre, els envasos, el paper, utilitza l'eco-parc i recicla la roba i l'oli, l'aposta ha de ser clara: cal millorar el reciclatge de la matèria orgànica i bonificar-lo, de manera que tots vulguem ser bons recicladors.
I això com ho podem fer? En primer lloc, cal fer una xicoteta inversió. Però si pensem que la Generalitat Valenciana va cobrar 1,3 milions d'euros a la ciutat de Castelló per la taxa d'abocament, ben bé ens els podria tornar perquè els puguem reinvertir en la millora de la recollida d'orgànica. Podríem tancar els contenidors i fer que per reciclar t'hages d'identificar amb la targeta ciutadana i, d'aquesta manera, per evitaríem que es tiren al fem coses que no toquen i, a més a més, podríem identificar al bon reciclador, bonificar-lo, i incentivar així a què cada vegada més gent vulga fer les coses bé.
Evidentment, aquest procés necessita d’educació ambiental. No es poden repartir així com així les targetes, darrere d’aquesta mesura cal un compromís ciutadà i molta formació i sobretot una recompensa que ens farà ser cada vegada més.
En resum, si aquells que reciclen i separen, pagaren menys, perquè també resultaria més econòmic per al municipi, i, per contra, els que contaminen més, pagaren més, ja estem aplicant una fiscalitat verda i sobretot, ficant una pedra més, d'entre totes les que són necessàries, per a mitigar els efectes del canvi climàtic i la crisi ecològica. Retardariem així l'Overshootday d'Espanya, i convertiriem els nostres residus en matèries primeres que es puguen reutilitzar i transformar en nous productes per tal d’anar abandonant l'economia de 'l'usar i tirar', per una economia circular.
