Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Amb una festa de danses típiques de Carnaval, prèvia al partit inaugural (Brasil – Croàcia) s’obrirà demà dijous el Mundial de Futbol de Brasil. L’obertura no inclourà discursos, ni de la presidenta brasilera, Dilma Rousseff, ni del president de la FIFA, Joseph Blatter per evitar les esbroncades que ja van rebre l’any passat, precisament durant la inauguració de la Copa Confederacions (sí, la de la victòria del Brasil de Neymar després de guanyar a l’Espanya d’Iniesta en la final).
Potser a Espanya ja no es veu amb tanta sorpresa, o sí!, que la major festa o aparador de la botiga del negoci del futbol vinga precedida d’una onada de protestes per part dels propis ciutadans brasilers com a mostra d’una societat emergent, descontenta, però canviant. Un mural que mostra un nen assegut a taula, sostenint una forquilla i un ganivet, plorant desconsoladament perquè al plat només hi ha una pilota de futbol en compte d’un plat de menjar, ha estat el símbol viral del sentir de molts brasilers que, ràpidament, va circular com la pólvora per totes les xarxes socials. Aquest serà el Mundial d’Internet, no solament perquè és gratis i la majoria de partits es fan per televisions de pagament, sinó perquè, cada vegada més, la gent s’està acostumant a combinar la visió de l’espectacle amb la interacció crítica que ens possibiliten les noves tecnologies on se comentaran tant les jugades dels partits com la misèria en la què viuen, encara, milions de brasilers.
Segons els sondejos de la premsa brasilera, el 60% de la població creu que organitzar la Copa serà dolent per a Brasil, una dada coincident amb el 72% que es troba insatisfet amb el rumb del seu país. Quan només falta un dia pel començament del Mundial, persisteix la sensació de desengany davant d’un esdeveniment que prometia moltes coses d’interès general i que, en canvi, com passa a qualsevol lloc d’aquest món tan globalitzat i deshumanitzat, acaba convertint-se en el negoci d’unes minories: diners públics d’aportació general per a beneficis privats de l’oligarquia futbolística.
També diuen molts aficionats que la Selecció canarinha ja no és tan estimada com a les darreres dècades, potser perquè ja no guanyen mundials, però també perquè hi ha més informació i certes actituds no agraden ni als futbolers assenyats. A Espanya tenim el mal exemple donat pels jugadors quan van cobrar la prima per guanyar el mundial a Sudàfrica i, per tant, no van tributar a l’Estat que diuen representar i, ara mateix, les xarxes socials denuncien els 720.000 euros promesos a cada jugador espanyol per guanyar, és a dir, més del doble del que cobrarien alemanys o francesos.
Al Mundial del 50, en moments de consolidació dels estats nacionals, la derrota de Brasil es va viure com si fos la derrota d’un projecte de nació, però la victòria del 1970 amb Edson Arantes do Nascimento (Pelé), per això mateix, va ser celebrada com el triomf d’una nació que volia eixir de la misèria. En canvi, ara mateix, certes millores encara modestes en l’educació i el nivell de benestar, han fet que l’evolució de la ciutadania els porte a cert escepticisme sobre victòries o derrotes dins d’un terreny de joc que, al capdavall, sempre són aprofitades i manipulades políticament, vullguem o no.
Als canvis en la manera de sentir el futbol i la pertinença nacional, se sumen les particularitats de la conjuntura política que, com també està passant a Espanya, s’observa certa maduració d'una ciutadania que reclama més qualitat institucional. És per això que, darrerament, han amainat les protestes perquè les eleccions estan cada vegada més a prop i els opositors al govern brasiler volen expressar la seua voluntat de canvi. Per això, és poc probable que els resultats de la selecció brasilera puguen influir sobre el resultat electoral als comicis d’octubre: ningú votarà pensant en el que va passar al Mundial. L’únic que pot afectar els comicis brasilers és una mala organització de l’espectacle i, a punt de començar, ningú sabem el que pot passar...
