Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
L’altre dia vaig mantenir una llarga i agradable conversa amb una amiga, destacada socialista ella. I que fora agradable no vol dir en absolut que estiguérem d’acord, que no ho estàvem, vol dir que tots dos som persones amb vocació d’argumentar educadament.
Ella em va parlar de la famosa ‘pinça’ que es posà de moda en el llenguatge polític, quan el PSOE mantenia que el PP d’Aznar i l’IU d’Anguita s’havien posat d’acord per aniquilar-los políticament. Foren els anys en els que el llenguatge polític incorporà el vocable “sorpasso” importat d’Itàlia pel propi Anguita. Era la manera de definir la voluntat dels comunistes de sobrepassar electoralment als socialistes. El PSOE va viure això com una immensa traïció, perquè el PSOE sempre ha pensat que la resta de formacions de l’àmbit progressista tenen amb ells una mena d’obligació de pacte.
Més que possible és probable que el PP d’Aznar jugués a alimentar a IU amb la pretensió de debilitar al PSOE, conscients que la frontera electoral amb el socialisme era ampla i amb IU inexistent. Contra més “radical” siga l’adversari, més fàcil cohesionar el vot propi. Ho estem veient ara amb l’estratègia popular respecte a Podemos. Ha enviat a tota la premsa amiga a alimentar el fenomen Pablo Iglésias, confiant que si un dia és alternativa real, el PP mobilitzarà eixos milions de vots que s’han quedat a casa. “Una cosa és el PSOE i l’altra estos peluts” sents dia sí dia també a les televisions del règim.
La meua amiga manté que Compromís ha presentat en les institucions una moció sobre el dret a decidir de la ciutadania també respecte a si preferim monarquia o república, per posar en evidència al seu partit.
Val, d’acord, jo mateix vaig presentar mocions en eixe sentit a l’Ajuntament i a la Diputació, i no amague que era del tot conscient que no eren els fòrums adequats. I reconec que ho vaig fer bàsicament per vore que feia el PSOE, perquè el que faria el PP estava clar. Això sí, en el meu descàrrec diré que no era només una qüestió partidista, perquè el meu partit va presentar on toca, al Congreso, exactament el mateix text.
I sí que és veritat que va generar com a poc incongruències en un PSOE que es declara republicà i vota compulsivament a favor de la monarquia cada colp que li pregunten. Però això és un problema del PSOE, nosaltres, en el millor dels casos, només ajudem a fer-lo visible. O dit d’un altra forma, si votaren a favor de que la ciutadania trie al seu cap d’estat (que és el que defineix un partit que es diu republicà) no hi hauria problemes.
Però encara més. Si la teoria de la pinça fora certa, si hi haguera un acord tàctic amb la dreta per posar-los en evidència, no seria comparable a la teoria de la palanca, que és com jo li dic als acords globals del PP i el PSOE, per salvar un model d’estat cada colp mes qüestionat, i un model de representació idíl·licament bipartidista.
La palanca, perquè és precisament això el que fan PP i PSOE, una palanca brutal per fer fora els partits minoritaris.
Ho fan amb una llei electoral que els beneficia, ho fan plantejant alcaldies per al candidat més votat, ho fan repartint-se el poder judicial, el Tribunal de Comptes, donant suport a la monarquia, canviant el 135 de la CE, mantenint un sistema vell i anquilosat que dificulta enormement els avanços democràtics i la pluralitat.
Tot això seria motiu suficient per fer-li la pinça a un socialisme acomodatici, que crec que no representa ni a la majoria dels seus càrrecs locals, la majoria dels quals, encara creuen que estan en política per canviar les coses. No per canviar ells.
