Vicent Carda, portaveu de Compromís per Borriana.
No era la meva intenció escriure sobre el conflicte entre Palestina i Israel, volia fer-ho sobre Borriana i el turisme, però les imatges de la matança dels quatre xiquets palestins mentre jugaven a la platja difoses per les televisions, m'ha fet pensar que un d'aquells xiquets hagués pogut ser el meu fill que aquests dies també va corrent amb els seus cosins per la platja de l’Arenal, ja sé que estem a Borriana i no a la Franja de Gaza.
Llig en els teletips de les agències que poc després que vencés, a les tres de la vesprada del dijous, la treva humanitària de cinc hores sol·licitada per l'ONU, les Brigades Izedín El Qasam, van llançar coets contra el sud d'Israel. Les forces israelianes, per la seva banda, han respost amb bombardejos a la Franja, de nou tres xiquets d'una mateixa família han estat assassinats en el centre de Gaza, i així prossegueix aquesta bogeria que porta ja massa anys.
La primera vegada que vaig parlar del poble palestí, vaig haver d'escoltar els riures i comentaris despectius de la bancada socialista a l'ajuntament de Borriana, d'això fa ja 15 anys, aquesta setmana també s'han cobert de glòria en aprovar una resolució de mínims al Parlament Europeu per exigir-li a Israel que cessi en els seus atacs, el nostre eurodiputat de Compromís-Primavera Europea, Jordi Sebastià, no ha entrat en el joc i ha votat en contra d'aquesta resolució, una resolució molt tèbia, com per eixir del pas i punt.
Però tornem a les imatges, la qual cosa estem veient i des de la distància vivint, són imatges que ens acusen, doncs som responsables d'elles. Som responsables per la nostra indiferència, i per triar en les urnes a governs incapaços de reaccionar amb dignitat davant horrors així. Perquè aquests xiquets ferits i morts recorden al rei Herodes i la matança dels xiquets. No és una exageració. Els militars i polítics israelians que han iniciat de nou aquesta guerra no són millors que el cruel rei que va ordenar la mort dels xiquets. Encara més, Herodes no defugia la responsabilitat dels seus actes. Aquesta és la diferència entre els nous senyors de la guerra i els vilans que poblaven les nostres fantasies infantils. Els qui avui governen a Israel estan traint la delicada i profunda cultura jueva.
Israel es lamenta que estiguen morint civils en els bombardejos, però són ells els que ho ordenen. La culpa, diuen, és d'Hamás van ser ells els primers a disparar, però la realitat ens diu que en aquesta nova ofensiva militar israeliana, els palestins sumen ja 224 morts, almenys 39 xiquets, i els israelins 1 mort. Els xiquets moren, però ningú es fa responsable d'això, perquè les societats modernes han apartat de si la idea de la culpa, com a responsabilitat personal, i sempre és per culpa de l'altre. Els governs lamenten els horrors de la guerra, però alhora venen les armes que s'utilitzen en els diferents conflictes que existeixen al món. Per a molts, la moral moderna creada, absol als poderosos de la responsabilitat i la culpa: els n'hi ha prou amb al·legar dubtoses raons d'Estat. Però la mort o la mutilació d'un xiquet és un d'aquests límits que no es poden creuar sense que tot el que hem construït, la nostra societat i els nostres valors, s'esfondre com un castell de sorra, perquè que culpa tenen els xiquets de les nostres llunàtiques batalles.
Que la intel·ligència vinga a socórrer a l'amor, va escriure Antoine de Saint-Exupéry, i que l'amor socorre la violència. Només els més forts, des d'un punt de vista moral i humà, són capaços d'evitar respondre amb violència als violents. Tal vegada no siguem culpables de les coses que ocorren al nostre voltant, però tampoc som innocents d'elles, una part de responsabilitat tenim. No hauríem d'oblidar això, a risc de caure en el més terrible: la indiferència davant el dolor de la humanitat.
