A aquestes alçades quasi tot el món sap que anem a pagar més per la taxa de residus, i que els pobles que no tenien taxa fins ara l’han creat. A partir d’ací, els puc assegurar que he llegit tantes mitges veritats, quan no mentides senceres, que mai havia vist tanta gent intentant tirar-li la culpa a altres (a excepció de la mala gestió de la DANA d’octubre) del que en major o menor mesura és responsabilitat de la pròpia inacció o irresponsabilitat.
Aquest és un d’eixos moments en els que has de triar entre tindre alçada de mires i fer política transformadora o decidir formar part d’eixe teatre on la culpa sempre és de l’altre i, mentre el bipartidisme discuteix, ho acaba pagant la ciutadania.
Des del govern, en la legislatura passada, Compromís vam avançar molt per enfrontar aquest repte. Vam haver de cobrar més per la gestió dels residus i al mateix temps vam aconseguir incrementar de manera exponencial els percentatges de material reciclat, justament amb l’objectiu que la pujada de la taxa fora el menor possible i el més just que es poguera.
De fet, estàvem avançant a bon ritme (implantació del contenidor d’orgànica, educació ambiental, triplicar recollida selectiva…), i no sempre amb tota la col·laboració que calia esperar. Ara, el canvi de govern ens ha portat a eixa vella política d’esdeveniments, de festes, de frases fetes, però amb poca transformació davant d’un dels problemes més greus que tenim en l’emergència climàtica. Però anem a pams.
Encara que tot el món estem parlant de la taxa i del que anem a pagar, doncs és el que notem en la nostra butxaca i serà el que més ens cridarà l’atenció, el tema no sols és fiscal, si no que fem una barbaritat de brossa i estem omplint el món d’abocadors. Però abans d’això, comencem pel principi.
Unes quantes obvietats
La humanitat vivim al planeta Terra i no hi ha un planeta B. A més, el nostre planeta és finit. Així que extreure matèries primeres de la natura, consumir-les i llançar-les a un abocador, pels segles dels segles, no és un bon negoci, sobretot amb els nivells de consum que les nostres societats occidentals havien assolit i que són referents per la resta de societats industrials.
Ací ens podem recordar les paraules del personatge de Brad Pitt en la pel·lícula El Club de la Lluita quan diu allò de "tenim treballs que odiem, per a comprar merda que no necessitem". O també podem fer la reflexió sobre si 8.000 milions de persones poden brindar amb cava, tindre un Tesla a la porta de casa i vestir fast-fashion. Però més enllà d’aquestes reflexions, el consum de productes té molt a veure amb la nostra organització social, la nostra economia i, per què no dir-ho, el nostre benestar i comoditat. Caure en un discurs de reducció sense més pot ser naïf i no entendre les complexitats.
Un exemple més: tot eixe fem que generem, sovint és per màrqueting, però també ens dóna, per exemple, garanties sanitàries. Recorde a la meua àvia, Rosa Arrufat, triant grans d’arròs per a la paella del diumenge. El motiu: que no hi hagueren bitxos. Ara, que el comprem empaquetat i etiquetat, tenim unes garanties sanitàries que abans no teníem.
I per anar tancant les obvietats, ningú vol parlar de la brossa, ningú vol parlar del fem, però cada persona a l’estat espanyol produïm 455 kg de residus a l’any, i amb això alguna cosa hem de fer.
Altres coses que hem de saber
La gestió de residus és una de les coses més injustes que existeixen. És la màxima expressió de la privatització dels beneficis i el repartiment de les pèrdues. Una empresa fa un producte, el ven i guanya uns diners, un consumidor el compra i el gaudeix, però el residu generat ens hem d’encarregar totes i tots a escote. Si no ens queixem molt del tema, és senzillament perquè, en major o menor mesura, totes i tots participem en el tema.
Com hem dit abans, ningú vol saber res del fem, i les administracions no són menys, sobretot si no hi ha negoci. El govern central podria encarregar-se dels residus. De fet, ens obliga als ajuntaments a funcionar amb els SCRAP d’Ecoembes i Ecovidrio, però el govern central ha decidit cedir les competències. També la Generalitat o les Diputacions s’haurien pogut encarregar. De fet, una recollida comarcal seria més eficient en molts llocs per una qüestió d’economia d’escala, com ara volen fer Almenara, La Llosa, Xilxes, Artana, Eslida… Però la competència no és ni estatal ni autonòmica. Cert és que aquestes administracions legislen i ens donen ordres i indicacions, però qui té la competència i s’ha d’encarregar d’un tema tan cabdal són els ajuntaments.
En altres paraules, els ajuntaments ens hem d’encarregar de recollir i tractar els residus, el que vindria a ser els intestins de la nostra societat. Però de la dieta no podem dir res, perquè hi ha lliure mercat i les lleis les fan altres, i així és molt difícil. La necessitat que tenim que els productors i les empreses implementen l’eco-disseny que reduïsca residus, que permeta la reutilització, facilite la recollida i el tractament d’aquests residus per al seu reciclatge, implica que altres administracions, a banda de la municipal, s’impliquen molt més que fins ara. Però eixa implicació, ni està ni se li espera.
Cal saber també que, davant de què l’economia lineal de l’usar i tirar no ens val, a nivell internacional, els països es van posar d’acord en l’ONU per marcar-nos com a objectiu de desenvolupament sostenible que, en l’any 2035, només el 10% dels residus que generem acabarien en un abocador o cremats. I, de la mateixa manera, que al Govern d’Espanya li arriben sancions de la Unió Europea perquè tenim pobles i ciutats que llancen les seues aigües negres sense depurar-le a rius i barrancs. Si no complim amb els percentatges de reciclatge, Europa també ens sancionarà.
Per acabar aquesta primera part, cal apuntar que nosaltres paguem, per una banda, la recollida de residus, que fan les contractes municipals, en el cas de Castelló ciutat, l’UTE FCC-Fobesa i, per altra part, eñ que paguem és el tractament dels nostres residus i el seu dipòsit en abocador, que en el cas de Castelló ho gestiona l’empresa pública RECIPLASA, de la qual l’Ajuntament de Castelló té el 53% de les accions dins del Consorci de Residus C2. Des del 2023, hi ha una taxa d’abocament que en el nostre cas va a parar a la Generalitat Valenciana, i que actualment és de 30 euros per tona de residu tractada en planta de reciclatge que acaba en un abocador. A la ciutat de Castelló, que soterrem tant de fem que en dos anys podríem haver omplert l’estadi municipal de Castàlia, ens pot suposar uns 1,6 o 1,8 milions d’euros a l’any.
Aquesta darrera taxa, la d’abocament, arriba amb la llei de sols contaminants, publicada al BOE a l’abril del 2022, junt amb la necessitat que, amb la màxima de qui contamine pague, hi hagen taxes ben diferenciades i es creïn mecanismes de pagament per generació de residus.
Això de dalt és molt important per dues raons: la primera és que tots els partits sabien abans de la campanya electoral que havien de pujar impostos i molts van enganyar la ciutadania amb promeses que no podien complir; i la segona, que el que diu la llei per a res té a veure amb les pujades lineals que ens volen fer a totes i tots, una qüestió de la que parlarem al següent article.
