Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
Entenem el concepte de postmodernitat arran la definició de Lyotard , que l’explica cpm com la fi dels grans relats, de les grans teories, ‘els metarrelats’ que durant la modernitat havien servit per entrendre, vore, i analitzar el món, ja no valen, i tot és relatiu i parcial. I aixó s’aplica a tots els camps, també al de les ideologies i religions.
I si fins fa poques dècades tenien grans religions que es reivindicaven ‘vertaderes’, de grans teories polítiques que responien a una visió total; socialistes, lliberalisme, capitalisme en les seues correccions i concrecions, hem vist com cap d’ells han estat infalibles, i totes eixes teories, a l’aplicar-les, ha fet aigües i han acabat arruïnat vides i esperances.
El mur de Berlin va caure, la URSS es va dissoldre i els estat de la seua òrbita van buscar aixopluc allà on van poder. Però també ha fracassat el sistema capitalista que ens ha dut a la pitjor de les crisis, ens apropa al col·lapse ecològic i agreuja l’abisme entre els pocs que controlen els recursos econòmics, materials, energètics i naturals, i els que cada cop tenen menys.
Per això, existeixen ara models econòmics que donen solució i perfecció al que seria una societat justa on totes les persones tingueren el seu espai?. És possible un sistema polític que garenteixca a totes les persones unes condicions dignes mínimes o és una quimera?. Sabem que Fukuyama és un borinot que el temps l’ha deixat en bufó, però... ens hem d’acontentar en models que tot i buscar incrementar el benestar al major número de gent possible, o reduir, reconduir, canviar la petjada ecològica, són simple pegats i potser operacions cosmètiques?
Tenim més marges?. És l’economia del Bé Comú un intent beato de posar-li rostre humà al capitalisme de sempre?, és el New Green Deal una simple declaració naïf de bones intencions?, tenim grans teories?, els pegats (parxes) ens poden fer canviar tot allò que ha de canviar?.
Almenys, el plantejar-s’ho, el trencar-se el cap en pensar altres models, altres maneres d’entendre la relació entre la persona i el poder, en com es prenen les decisions, és anar construir eixos ‘microrrelats’, embastar noves realitats. En temps de demagògies i abstraccions, la pràctica és més important que la teoria, i aconseguir la confiança de la gent per intentar-ho, ho és tot.
