Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
No, no és un error de la mala traducció que algú va fer de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s. Dilluns, dins del bicentenari del Casino Antic, vaig acudir sol·lícit a la convocatòria que havia rebut per participar d’un desdejuni polític amb el President Alberto Fabra.
Definitivament, el desdejuni no era amb “diamants”, era amb “dimanants”. I el diccionari defineix dimanant, com “provinent”. I dilluns vaig desdejunar amb un President que prové de Zaplana, Olivas i Camps, i que a diferència de dos d’ells, no l’han triat les urnes per ser President. Vaig desdejunar amb un President hereu i còmplice actiu del pitjor PP. Fabra havia estat un regidor de llarg recorregut, també alcalde de la nostra ciutat, i des de feia més de quatre anys, diputat. Diputat a les Corts on Camps deia el que deia, i feia el que feia. De les Corts on els imputats es multiplicaven dia a dia. D’unes Corts, i sobretot d’un grup parlamentari, que incloïa algú com Blasco. I mai va dir res.
Vaig desdejunar amb algú que vol representar la brillantor, la puresa i la duresa d’un diamant; i no és més que la continuïtat per la via de la designació madrilenya, els Presidents que han dut a la ruïna econòmica i el descrèdit social, el nostre autogovern.
Escoltar al President fabra parlar de “Transparencia y Ejemplaridad” i pensar en les sis (seis sentencias seis) sentències del Tribunal Constitucional que diuen que el Consell oculta il·legalment informació a l’oposició, tot és una. Escoltar al President proposant-se com a líder de l’exemplaritat, quan el grup dels imputats del seu partit, només ha anat abandonant l’escó quan els ha convingut processalment per retardar el procés, és immediat. Escoltar-lo parlar de la seua “línia roja” mentre Sonia Castedo li fa burla, o Alfonso Grau es comporta com un il·luminat (ves a saber si no està il·luminat pels LEDs de Rus); és de vergonya aliena.
Resulta del tot impossible oblidar que quan Compromís va presentar una proposta de llei de transparència, el PP la votà en contra. No va entrar a esmenar-la, simplement va dir que li semblava excessivament semblant a l’aprovada a Catalunya. I clar, per a ells, en ser negre botifarra! No van entrar al debat de si era o no una bona proposta; encara que fos com punt de partida. Van ignorar una font bàsica en la legislació, que és el dret comparat. Ara, però, el President diu que han fet ells una proposta i que si els altres no la votem, és que no volem ser transparents.
El President també va embolicar conceptes. Res nou en ell. Va recordar les tres propostes de reforma del sistema electoral, res a vore amb la transparència. Tres propostes que es va afanyar en dir que l’oposició no acceptava. Tres propostes que no neixen de la societat, sinó de la tesi doctoral de Camps, i que totes tres representarien un benefici electoral per al PP. En això si que, sense voler, va ser transparent. Pretén modificar la llei electoral per perpetuar-se, igual que dimana.
Dimanant versus diamant. Escoltant a Fabra m’ha vingut al cap una boutade, jo crec que del novel·lista francés Alfonse Karr, que parlant d’una amant que l’havia decebut va dir: “de lluny semblava de porcellana fina, quan t’hi acostes veus que és del material que es fan els bidets”.
