Carles Mulet. Portaveu Iniciativa comarques de Castelló-Coalició Compromís.
Aquests darrers dies, han estat noticia, entre moltíssimes més, per exemple, la defunció de la persona que diuen tenia més títols nobiliaris del món, i el cas d’una persona, també molt major, que un club de futbol l’ha rescat del desnonament i quedar en el carrer, sense un sostre.
Este últim cas de segur en coneixes massa, de persones que han passat dècades treballant com animals, i passant totes les vicissituds possibles, fent esforços sobrehumans per traure endavant als seus fills i fins i tot néts, per assegurar el menjar dia a dia. Gent que després de tota la una vida de sacrificis, no és que ara tinga una pensió molt ridícula, sinó que en ella, en molts casos, mengen tota la una família, al ser la única o principal font de subsistència.
I no val allò de que en esta vida amb esforç s’aconsegueix tot; segurament si aquesta persona en concret, haguera nascut en una família amb recursos i patrimoni, no haguera patit el que ha patit en aquests dies. I segur els seus pares ja van patit una vida de treballa i limitacions, no per ser un malfeiners, i els avantpassats d’aquests, i els d’aquests... i fins on vulgues estirar.
En el cas contrari, la mort de la duquessa d’Alba, personatge habitual en la premsa del cor i convertida en tota una icona per ser estrafolària i trencar motlles, també va heretar la seua condició, i d’acord a ella va viure. I a l’hora del seu trànsit, de poc li ha valgut tindre pobles sencers, palaus, incalculables obres d’art, terra, terra i més terra; en vida li va permetre fer el que va voler i quan va voler ( precisament allò que se li aplaudeix, com si fóra fruit del seu esforç), qui, amb el seus diners, no haguera dut la vida que li haguera eixit de les seues parts erògenes.
Per tant, caldria una classe d’història ben llarga per explicar els processos pels quals una família passa de ser ‘normal’ a ser de la noblesa, de com aquestes famílies van acumulant poder i patrimoni, de com saben moure’s i fer el seu paper. En el altre cas, en el de l’anciana de Vallecas, és la realitat de la immensa majoria dels mortals, viure entès com sobreviure, i sotmesos a la sort de que les coses te puguen eixir bé o malament.
En la majoria dels casos, ni una duquessa, ni una anciana de Vallecas són responsables del seu destí i dels seus darrers dies, sinó el com s’ha repartit d’ injustament el món, dels mecanismes que com societat ens hem dotat per permetre que la riquesa es distribuisca de manera injusta, i això no ve d’ara, obviament, sinó dels temps immemorials, i no hem trobat sistemes per corregir aquesta situació.
