Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
El mètode de primàries obertes per a la tria d'una llista electoral té avantatges evidents des del punt de vista de la participació social, però és cert que genera una situació paradoxal. Candidats competint per anar a una mateixa llista, malgrat que tots defensaran un mateix programa. Programa en el cas de Compromís que també neix (i en això ja tenim llarga experiència) d'un llarg procés participatiu amb la societat. Per això, a l'hora de competir, els candidats es veuen obligats a definir perfils propis que els puguen singularitzar, i que els puguen donar un avantatge competitiu respecte a altres companys-adversaris.
Alguns opten per tirar de currículum i explicar el que són i el que han fet. Alguns es presenten a l'aixopluc d'algun lideratge sòlid, per vore si poden beneficiar-se dels èxits aliens. D'altres posen en valor capacitats i aptituds. D'altres s'esforcen menys en això, i més en ampliar el cens que els ha de votar. En fi, mil maneres de guanyar i perdre.
El problema de tot això és l'excés de paraules. Vull dir que com hi ha molts actes, i banners, i xarxes socials i llocs per dir coses, al final, alguns en un excés de vehemència, en una dinàmica de posar-se en valor, no s'adonen que el seu discurs és un tret al peu de la seua pròpia candidatura, o el que és pitjor, del grup polític.
M'explique. He sentit dir a gent de dins i de fora de casa que la política municipal permet un grau de coneixement de la realitat social, gràcies al contacte directe amb la gent, que no permet cap altre àmbit de la política. Hi estic d'acord. També he sentit dir que això converteix la política municipal en una escola fantàstica. Personalment em negue a acceptar que ser regidor siguen les pràctiques per optar a un altra cosa. Jo he circumscrit voluntàriament la meua vida política al municipalisme, perquè em sembla la fórmula més pròxima d'ajudar a la gent. No és una plataforma per ser un cosa que no vull ser.
Això fa que alguna gent diga en campanya que la seua experiència municipal els ha de convertir sí o sí, en millors diputats o diputades, que qui no té eixa experiència. Això no només no és cert, sinó que és molt maldestre com a argument.
Mónica Oltra és la política més valorada d'este país, i la diputada més activa de les Corts. No ha sigut mai regidora. Enric Morera és també un dels líders millor valorats del país, i les seues intervencions als debats plenaris són d'enorme solidesa política; mai no ha estat regidor. Mireia Mollà és una diputada incisiva, dialècticament valuosa... mai no ha estat regidora. Fran Ferri és un dels diputats que ha presentat més iniciatives de tot l'arc parlamentari... tampoc no ha estat mai regidor. En canvi, saben qui no ha tingut més vida professional que la de regidor i Alcalde? Alberto Fabra. I Fabra és un molt mal parlamentari. Sense discurs, sense reflexes, sense gràcia, sense cap habilitat coneguda.
Però de la mateixa manera que la condició de regidor o regidora no et converteix necessàriament en bon parlamentari (Alberto Fabra i tants altres exemples), la manca d'eixa experiència prèvia, no t'inhabilita (Oltra, Morera, Ferri, Mollà). També al nostre grup tenim exemples. Juan Ponce ha defensat l'ecologisme científic a les Corts mentre fa de regidor. I Josep Maria Pañella, amb llarga trajectòria al municipalisme, ha defensat l'educació pública com ningú, i ha fet més quilòmetres que cap altre diputat.
Així que el que queda és saber, si en un grup com Compromís, que malgrat l'evident tendència a créixer dels darrers anys, encara som pocs; és una bona idea tindre regidors i diputats a temps parcial, especialment ara que podem formar part de molts governs; o és millor que repartim la feina entra tanta gent valuosa com tenim, per millor servir al poble que volem representar.
