Verónica Ruiz. Candidata d'Iniciativa del Poble Valencià, amb el nº4 en la llista de Compromís per Castelló.
Com pensem les ciutats?, per viure-les o dissenyades per fer guanyar molts diners als del formigó?, qui ha decidit quin model de Castelló era el que calia fer?, l’alcalde?, el regidor d’urbanisme?, els veïns, o la gran empresa que saps quina és?. ( O acceptem que els representants polítics, però com a peons al servei de l’empresa?).
Hom pot entendre mancances en zones ‘velles’ per falta de manteniment, per canvis socials, per quedar-se menut i no complir expectatives... però en zones de nova construcció?, sanitat i educació haurien de ser el primer que es pose en el mapa quan es vol dissenyar i crear del no-res nous barris, noves realitats urbanes; si es crear una nova realitat urbana, per a, posem per cas, 7000 persones, tot de nova construcció, cal pensar que a més, la gent necessitarà més que les 4 parets per viure.
Le Corbusier va definir el concepte d’habitatge actual com “ una maquina per viure”, però, estes màquines per a viure, no les podem pensar aïllades, suspenses en el no-res absolut, sols funcionaran dins d’un engranatge; com si foren cèl·lules; formen part d’un organisme, on fan falta carrers, electricitat, aigua, algú que replegue les escombreries. I sobre tot, persones, les maquines per viure no tenen sentit si ningú les viu.
I qui les viu, són les persones, sense eixa vida, per a què valen les màquines. I qui les ha de viure, per poder viure, necessita òrgans vitals; escoles, centres sanitaris, una plaça, una zona verda, transport públic, un lloc on comprar els articles de primera necessitat...
I clar, el negoci ha estat crear eixes màquines per viure, quantes més millor, en el menor espai possible, al més alt cost possible... això era el negoci; pensar en la gent, en les seues necessitats, sembla que no tant.
I si voleu, concretem, i parlem d’alcaldes concrets, parlem per exemple d’un tal Alberto Fabra quan era alcalde o un Javier Moliner quan era regidor d’urbanisme, o parlem ara d’un tal Alfonso Bataller, aficionat a les fotos i poc més es sap d’ell, i pensem, per com a exemple d’esta reflexió, en L’anomenat Barri Universitari o Raval Universitari, la zona de nova construcció que va eclosionar a l’arribada de la Universitat Jaume I (UJI), i que ha omplit esta zona des fins al Riu Sec ( la ciutat), es va pensar molt en l’interés dels urbanitzadors, en fer eixes màquines per viure, construint un nous edificis, però poc en les necessitats de la gent, ja que dotacions, després de tants anys, manquen i tot són promeses.
Es tracta d’un barri per tant, de nova construcció, a la qual han anat a viure en especial gent més jove, que han vist com es du massa temps amb promeses incomplides, centre de salut, escola, dotacions com l’Arxiu Històric, joves que han començat el seu projecte de vida en parella, xiquets, noves famílies,que necessitaran escoletes infantils, escoles i instituts, pediatres, metges de família. Arriba a eixe raval, va ser arriba a un desert en molts casos.
En 2007, la gent ja reclamava tindre, per exemple, un centre de salut en condicions; i protestes, queixes, peticions, després d’anys, sols va aconseguir que en 2011, i de cara a les eleccions autonòmiques i municipals, es mogueren per obrir un xicotet ambulatori dependent Centre de Salut Illes Columbretes. I sort de la dedicació i professionalitat, però que evidentment es queda menut.
I de nou ara, de cara a eleccions, com no vam complir la promesa quan van dir que era una cosa temporal, ara, per poder rentar-se la cara de cara a les municipals, amplien l’horari per les vesprades i incrementen mínimament el personal, però continua quedant-se menut per a les necessitats d’aquesta població.
Coneixíem el barraquisme educatiu, la perpetuació en aules prefabricades de generacions senceres de xiquets que no han estudiat durant tota la seua etapa escolar mai baix un sostre d’obra, i en sempre, amb la promesa de que eixos barracons eren temporals, cosa d’un parell d’anys. Ara, també podem dir que este consell ha patentat el barraquisme sanitari, al raval universitari ja es du quatre anys amb un ambulatori “provisional”. De quí és eixe baix que té llogada l’administració?, quin cost té?, qui es lucra d’esta temporalitat?, perquè recordem, que en el cas del barraquisme escolar, hi ha empreses que sí duen anys i anys lucrant-se.
I eixa és la realitat, la d’uns gestors d’allò públic, que casos com aquests, no poden negar l’evidència, i es limiten a fer promeses que es perden en el temps “ ho farem” , “ho demanarem” .
I podem fer memòria con el 2012, per exemple, el PP votava a l’ajuntament de Castelló en contra d’una declaració institucionals per reclamar a la Generalitat complira amb les seues promeses i obligacions de contracció del centre de Salut
I això?, un ajuntament que no té el valor de demanar a un altra administració les dotacions mínimes, promeses i necessàries?, perquè, senyors, estem parlant d’un centre de salut per a més de 7000 persones, i no malbaratar diners en un sopar o en adhesius!, què hi ha més prioritari per a l’administració que la sanitat?.
I... no diu el PP que ja estem eixint de la crisi?, aleshores, per què no demana ja l’ajuntament de Castelló a la Generalitat la construcció d’este centre?
I això, que sols parlem de sanitat, podríem parlar també de les mancances de sanitat, on també anuncien i prometen instal·lacions educatives, la nova escola... també ara de cara a les eleccions municipals i autonòmiques. I promeses, promeses, promeses.
Com si amb promeses eixes màquines de viure poden passar-se quatre anys més esperant, sobrevivint. Com si amb pràctiques d’il·lusionisme hi haguera prou, com si un organisme puguera viure sense pulmons, renyons i cor durant quatre anys...
