Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Els sous que han de cobrar les persones que es dediquen a la política són fruit d’una controvèrsia antiga, revifada amb virulència, ara que la política sembla tindre una pèssima imatge. És un debat que es presta a la demagògia per tots els costats.
Personalment voldria afrontar el tema amb rigor. Sembla un principi generalment acceptat que tot treball mereix una retribució. Tot i que també hi ha qui nega la major, clar que si la política és gratis, només podran fer política els que no necessiten guanyar diners per mantenir a la família, i això en una democràcia sembla inacceptable.
D’altra banda, compatibilitzar la representació pública amb un lloc de treball és francament difícil. D’una banda per l’exigència de la vida política, i d’altra perquè a banda dels funcionaris, la compatibilitat de les dues ocupacions no està ben resolta a l’ordenament jurídic. És així.
Acceptat el fet del sou, el problema ve a l’hora de fixar la quantitat. He sentit gent defensar que cal pagar molt bons sous “perquè així no robaran”, com si no coneguérem casos de gent més que rica, que roba més que alena i alena més que un porc. També he sentit que si paguem “sous mileuristes, tindrem polítics mileuristes”.
La policia no és una activitat per fer-se rics, només caldria! Però entre l'abús i la justícia hauríem de trobar un espai d’acord. Crec que s’ha de pagar un sou just, al cap i a la fi, exigeix una gran dedicació, i no té horaris.
Dilluns els quatre grups municipals vam debatre sobre el particular. Fent un resum ràpid, podríem dir que PP i PSOE proposen que els sous es queden com estan, perquè diuen, i amb raó, que els que actualment es paguen estan dins dels rangs que la FEMP proposa, i encaixen perfectament en la legislació actual. EU fa una proposta molt més restrictiva posant uns topes salarials que a més a més condiciona al fet de que els regidors mantinguen un altra activitat laboral o professional. Això té un difícil encaix, però vorem com evoluciona la negociació.
En el nostre cas, hem fet una proposta senzilla, en lloc de calcular el sou de l’alcalde (com s’havia fet tradicionalment) en base al dels funcionaris que més cobren, nosaltres proposem que el seu sou no puga superar en cap cas les 3’5 vegades el sou de qui menys cobra a l’ajuntament. No és una invenció. Forma part de la filosofia de l’economia del bé comú, que pretén escurçar les distàncies entre la gent que cobra més i cobra menys en una organització (empresa, administració, ONG…).
Al PP no li agrada. Ens recorda que Bataller guanyaria molt més fent de metge. Però jo els he recordat un nombre important de regidores i regidors, que guanyen molt més de que guanyarien al mercat laboral. Especialment tota la gent que no té historial previ a la política. I no són ni dos ni quatre. Són més.
És veritat el que diu el PP, amb la nostra proposta hi hauria un bon nombre de funcionaris que guanyarien més que l’alcalde. Però és que a mi em sembla bé. Els he posat el següent exemple. Nosaltres som el Consell d’Administració, però tothom trobaria lògic que un conseller d’un hospital cobrés menys que un neurocirurgià que té un immens grau de responsabilitat. Per quina raó el regidor d’urbanisme hauria de guanyar més que un arquitecte?
Algú es preocupava pel sou del Tinents d’Alcalde, perquè si cobren una part proporcional, podrien quedar-se amb sous molt justets. I això nosaltres també ho qüestionem. És de nou una qüestió filosòfica. El PP entén d’equip de govern com una qüestió absolutament piramidal i profundament jeràrquica. Nosaltres ho veiem d’una forma més horitzontal i col·laborativa, de manera que també voldrien escurçar les diferències salarials entre uns i altres. Entre altres coses perquè si les decisions són col·lectives, les responsabilitats i la dedicació també ho hauran de ser. I dedicació i responsabilitats, són els dos principis bàsics, que al nostre entendre han servir per definir els sous polítics.
