Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Es coneix com “memòria de l’aigua" la suposada capacitat de l'aigua de retenir una "memòria" de les substàncies que prèviament s'hi han dissolt. Esta teoria és un dels fonaments de l’homeopatia, però no hi ha evidència científica que done suport a l'existència d'esta suposada propietat del líquid element.
Fins ací la realitat científica i acientífica, i ara una opinió personal que em podria estalviar, si tots els fonaments de l’homeopatia tenen el mateix rigor científic, és a dir, cap; l’homeopatia no és més que una estafa. Com si el bruixot de la tribu cantés “la barbacoa” per curar unes morrenes.
Així és, la ciència nega la capacitat de l’aigua per guardar memòria molecular, de les substàncies que en un moment determinat hi hagen estat submergides… però l’aigua sí que té memòria. La de recordar els camins que secularment l’han dut al mar. I els busca cada colp que ho necessita, sempre els mateixos. I si la mà humana ha modificat els camins, s’emprenya. Si vorejant els obstacles pot anar on vol, ho accepta; però si la dificultat és gran, es revela, poderosa, potent, cruel.
Vivim a la costa. Part del nostre terme, i del d’algunes localitats veïnes, és aiguamoll. Per molt que es disfresse d’urbanització, de carretera, de PAI, de projecte d’un estúpid i megalòman cap de golf. Aiguamolls. Terra d’ullals.
El camí del Serradal que va de Benicàssim a Almassora, és la històrica línia de costa. Fins on la mar arribava quan volia arribar-hi. I des del Serradal cap a la mar, una bona porció de terreny està per davall del nivell del mar. I l’aigua de la pluja ho recorda, i la del subsòl ho recorda, i l’aigua del mar també ho recorda. Encara moltes persones recorden la darrera vegada que l’aigua salada del mar, trucà a la porta del Molí la Font. No en fa tant. Pot tornar a passar.
Hem fet la CV149 que havia de servir, bàsicament, per donar eixida còmoda a tot el moviment urbanístic que havia de produir-se al voltant del PAI Benicàssim Golf, que mai no es farà. I no només per la sentència judicial ferma que el prohibeix. Hem construït durant anys a primera línia de costa. A Benicàssim apartaments i més apartaments, per al gaudi en general, de “calderos” que és com ens diuen als de Castelló. A Castelló hem espigolat tota la Marjal de cases i casetes, que amb els seus fonaments han destrossat tot el sistema de canalització d’aigües soterrànies que havia fet amb esforç el Coto Arrosser.
Hem desviat sèquia, hem construït en barrancs, i hem sobre poblat zones amb la consegüent sobrecàrrega d’aigües fecals i deixalles. I a tot això li hem dit progrés. Però la memòria de l’aigua, li ha dit entrebanc. Quan l’aigua busca el mar, per esmunyir-se entre onades cap a les fondàries, es troba tots els entrebancs, i si cal, els arrasa. Els obvia, els ignora, els castiga!
Hem reaccionat entubant el Riu Sec, canalitzant el Barranc de Fraga. Hem instal·lat caragols d’Arquimedes, bombes aspirants… Hem inventat mil coses, però mai les suficients per compensar l’haver destruït els camins de l’aigua. Els camins que l’aigua guarda a la seua memòria.
De vegades plou. De vegades plou molt. De vegades plou desmesuradament. Com estos dies ací. Convindria guardar això a la nostra memòria, per a ser una miqueta més intel·ligents en les nostres actuacions urbanes, i no haver de competir amb la memòria de l’aigua. Que és, acceptem-ho, més poderosa que la nostra.
