Tomàs Escuder. Compromís per Castelló.
De vegades les històries no enganyen. Algunes voltes les mostres externes diuen qui som. I les internes, rebuscat una mica, encara més. Finalment un , siga un partit, un animal o un edifici, acaba ensenyant les cartes. Sense aquesta dinàmica no sabríem viure. En aquest cas parlem dels dos partits. No cal tirar massa lluny de la mà de la història per a veure clarament les diferències que hi ha entre ells.
Des del seu començament, des de l’origen, des de la societat on neixen o des de qualsevol dels punts que vos puguen interessar hi trobareu diferències substancials. Això no és ni bo ni roïn. Simplement és un fet que cal considerar si un, especialment el nostre partit, ha de tindre en compte.
No entrem en l’article a valorar eixes diferencies en la seua totalitat. En són moltes i, algunes agudes. Però ens centrarem de forma exclusiva en una sola d’aquestes. Perquè la seua contemplació ens ha de permetre, ni que siga de manera lleugera, pensar per on poden tirar les forces. I per quin camí han de seguir les nostres.
En algun sentit la confluència, en la coalició, i en les possibles dinàmiques i praxis polítiques ens empeny a considerar Podemos com un aliat . Considerem però , per a situar-nos millor, l’inici dels dos grups.
Podemos neix d’un moviment social imbricat i afavorit per unes elits universitàries. Principalment dels campus madrilenys. Es un moviment que , tot i considerar-se fill de la globalització, neix des d’un discurs implícitament espanyol. No de la perifèria. I, encara, de creació relativament recent.
Per la seua banda Compromís, el seu esperit i també la seua gent, sota els noms diferents, ve de més lluny. Compromís porta anys ja actuant en política. I, fet fonamental, és de militància eminentment valenciana. Amb una vocació més nacional del seu àmbit , si, però de mirada cap al nord encara que siga políticament poc correcte anunciar-ho. Principalment entre els polítics que tenen plaça de poder.
En definitiva, i simplificant: Podemos és fill d’una elit, Compromís fill d’una societat, i de base.
Si mirem cap a la història relativament recent de la nostra política passada podem encontrar alguna situació què, sense ser igual, ens pot fer reflexionar sobre contactes, cooperacions, coalicions...
Durant la II República i posteriorment durant una part de la Guerra Civil, les forces republicanes, inclosos baix aquest nom grups i partits ben diversos, van col·laborar en major o menor grau, per activa o per passiva, amb grups com els de tendències liberals, progressistes, laics i fins i tot anarquistes. Tot era bo per tal d’acabar amb les estructures de poder obsoletes representades bàsicament per la monarquia. Encara que no sols per ella.
Els interessos eren convergents. Però finalment unes circumstàncies externes i alienes i unes altres internes i mortíferes, acabaren amb la possible entesa.
Avui, per sort, gran part d’aquelles circumstàncies, algunes molt importants, són ben minses o fins i tot mortes com amenaça. I això ens situa en una dinàmica diferent.
Possiblement el moment actual és més procliu i afavoridor de la conjunció de forces d’esquerres i progressistes que no en aquell període. Es una qüestió a considerar. Sí. Clar. Però sense oblidar que encara que hi hagin paral·lelismes considerables, venim de llocs diferents i que som distints. Per origen, per base sobre la que ens sustentem, pel component social i cultural del que partim.
I com que no hi ha cap “Wunderkammer” una cambra màgica, per resoldre tots els problemes, cal ser conscients de fets passats.. Especialment el del lloc d’origen.
