Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
La indignació, evidentment, és una actitud majoritària en temps de crisi que porta molta gent a la protesta, moltes vegades justa i d’acord a l’Evangeli, com diu el Papa Francesc referint-se a la que s’està produint al Brasil.
Però la indignació també ha estat, moltes vegades, una creació de la cultura popular. Antigament, quan a l’estiu es feia sainet per les zones pre-turístiques i l’espectacle teatral no era del gust del gran públic, les formes de protesta podien variar des del llançament de tota classe de fruita fresca i verdura del temps (tomaques, per exemple) fins la reiteració de consignes com aquella tan valenciana de Que mos tornen els diners, basada en la injustícia que suposa ser víctima d’un presumpte robatori.
I és que els ciutadans som, cada vegada, més pessimistes, és a dir, optimistes ben informats, perquè s’imputa molta gent per robatoris i fraus diversos a l’Erari Públic però, segons la Vox Populi, ningú torna els diners.
És possible que també siga veritat que som un país molt ric ja que se roba molt, presumptament (?), i cada vegada queda menys, però encara en queda...
És evident que tornant els diners defraudats tampoc eixiríem de la crisi, perquè el forat negre dels bancs i les caixes sembla que no té fons i la ciutadania està farta, és pessimista i cada dia creu menys en la justícia perquè, de tots els que roben, pràcticament, ningú torna els diners.
Un exemple light: imaginem que un Alcalde X, d’un partit Y, ha creat irregularment un lloc de treball Z a l’Ajuntament W i contracta una persona, durant dos anys, que treballa únicament per al partit Y, però cobra diners públics i, finalment, és enxampat per la Justícia. Naturalment, li haurà de caure, com a mínim, una multa que hauria de pagar de la seua butxaca personal, però això no és prou si no torna, també de la seua butxaca, les 24 o 28 pagues que ha cobrat el contractat innocent (però amb carnet del partit) per servir a una persona que ha confòs el patrimoni públic amb el personal: una alcaldada, en definitiva, de les que solen ocórrer, per tot arreu, encara que no tots els alcaldes, ni tots els polítics siguen iguals, però a tots els llocs se couen coses...
I no eixirem de la crisi perquè només baixa l’atur a l’estiu, amb ocupacions estacionals, mentre continua la pèrdua progressiva de l’ocupació indefinida als sectors secundari i terciari: la contractació ha caigut respecte al 2012 en un 7,8% i, per tant, també la recaptació d’Hisenda per IRPF.
De tota manera, quan arriba la calor de l’estiu, sempre n’hi ha contribuents honrats que, a hores d’ara, reiteren l’eslògan Que mos tornen els diners, perquè encara esperen que l’Agència Tributària els torne en temps prudencial el que havien avançat puntualment.
