Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
“El aire se cortaba con un cuchillo. La tensión era tangible y los rostros circunspectos daban un aire de funeral a una jornada que iba a ser de fiesta. El rector de la Universitat Jaume I, Francisco Toledo, con las espaldas guardadas por los concejales socialistas Ignacio Subías y Paqui Cardo, y el alcalde de la ciudad, Alberto Fabra, con su portavoz Miguel Ángel Mulet y la edil Carmen Amorós como escuderos, evidenciaron ayer en público sus diferencias sobre el destino final del edificio de Hacienda. Mudo testigo, el concejal nacionalista, Enric Nomdedéu”. Així començava una crònica d'octubre del 2005, signada per Vicente Cornelles. Va ser al Grup Sant Llorenç, minuts abans d'entregar els premis del Dia contra l'ús de la Droga. Ningú no ho diria!
És un dels episodis més violents que he viscut des de que estic en la política de representació. Va resultar molt desagradable i vergonyós. L'alcalde de la ciutat i el Rector de la universitat, i les seues claques, com si fóren els líders dels sharks i dels jets, de West Side story, però amb el peu canviat.
Aquell lamentable episodi de la vida pública local, tenia a vore amb el fet que l'edifici de la històrica delegació provincial d'Hisenda havia quedat en desús. Sembla ser que va ser Juan Maria Calles, aleshores subdelegat del govern, amb ambicions en la política local, qui va proposar al Rector Toledo, amb ambicions en general, que reclamés per a l'UJI l'edifici. I va presentar un projecte, val a dir que absolutament mediocre i amb clars símptomes d'improvisació.
El PP local va vore que li podien passar la maneta per la cara, i s'afanyà a reclamar el local per a la ciutat. El handicap de no tenir cap projecte per a l'edifici el va suplir amb una campanya de pressió de la mà de les federacions d'associacions de veïns. Estes sempre són molt dòcils amb el poder i molt agraïdes amb la mà que les alimenta, i en este cas els van oferir l'ús d'una part de l'edifici.
Al final, la disputa es va saldar amb un acord, com el de les herències de les famílies malavingudes, repartint un tros per a tu i l'altre per a mi, i ja vorem que hi fem allà dins.
Quan huit anys després repasses la nòmina dels protagonistes, veus que hi ha hagut molts canvis. Alberto Fabra ja no és alcalde, és president de la Generalitat (també per un repartiment d'herència d'una família malavinguda) i Toledo ja no és rector, és diputat del PSOE (hi ha qui diu que perquè el PP no el va voler). Subías i Amorós també són diputats. Cardo em va dir l'altre dia que era feliç. Mulet continua de fidel escuder encara que li hagen canviat tres colps de senyor. Jo he passat de figurant, a extra amb frase. I Calles, que l'he afegit jo a esta història, seu a l'Ajuntament un dia al mes.
Huit anys, ja veuen, que han donat per a molt... en la vida dels protagonistes, i per a res en la remodelació de l'antiga delegació d'Hisenda. Retards i més retards. Excuses d'uns i altres. Falta d'interés. De diners. De projecte. La Universitat anuncia que la seua part queda de moment ajornada, perquè no pot fer front als pagaments, ja que que la Generalitat manté amb la UJI deutes milionaris. La part de l'Ajuntament, també l'ha de sufragar Conselleria, però malgrat que el pressupost local parla de xifres milionaris, la Conselleria ni pressuposta eixe import ni en paga cap. De fet, en este exercici, l'alcalde de la ciutat va arribar a demanar a la Conselleria que rebaixara la inversió en este edifici, per alliberar diners per un altra que si que es faria. Tot plegat un joc de disbarats.
Però... més enllà de les passions humanes, les baralles d'egos personals i de partit, i els retards en començar les obres d'adequació, hi ha una qüestió que trobe resulta molt rellevant. Posar en marxa una nova dotació o un nou servei com és el cas, implica associar-hi unes despeses de funcionament (personal, neteja, seguretat, llum, aigua, telèfon, mobiliari, informàtica...) al llarg de tota la vida del nou servei, i això demana una anàlisi de sostenibilitat, de possibilitats de funcionament. Més en un moment de crisi on tanquem serveis consolidats, per no poder pagar-los. Obrir-ne uns de nous, encara no determinats, sembla que reclamaria un estudi formal.
L'he demanat, i la resposta oficial és que no hi ha cap estudi fet. Ningú no s'ha molestat en calcular el cost del manteniment. Volen posar en marxa una cosa (sense definir) i no saben si la podrem mantenir.
Han passat hui anys, dic, però alguns no han aprés res d'esta crisi. O canviem de gestors, o d'ací a huit anys més tornarem a estar on estàvem. Arruïnats i discutint en públic.
