Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Ara que ja hem passat la canícula i les temperatures s’han civilitzat, és l’hora d’analitzar la cara oculta de l’estiu. Perquè a l’estiu s’abusa -no em diguen que no- de menjar, de fer esport, de llegir (?), de fer quilòmetres amb qualsevol mitjà de transport o de fer migdiades a l’ombra i, sobre tot, al sol.
Aquesta estació que s’acomiadarà amb l’equinocci de tardor, d’ací una vintena de dies -quan tornaran a ser iguals les nits que els dies-, és idolatrada a la civilització actual amb la democratització de les vacances. S’imaginen un estiu sense vacances? Una cosa semblant a l’infern!
La societat de consum ens porta a la veneració dels cossos perfectes i socarrats, de les peces de roba mínimes i els llocs en teoria paradisíacs, bigarrats de gent, sense lloc per aparcar i amb uns preus caríssims, però s’ha de lluir bronzejat.
Que me perdonen els racistes, però mai he cregut en les races. Resulta que als inicis dels temps, tots els humans semblàvem, més o menys, fills d’Isabel Preysler -sí, ho dic sense acritud- és a dir, ni blancs, ni negres, ni grocs, sinó d’una coloració estàndard. Però els homínids van començar a ocupar tots els racons del planeta i, aleshores, van anar consolidant-se les coloracions.
En primer lloc, aquells que anomenem negres (els no-racistes mai ho fem de mala fe i pensem que és una hipocresia anomenar-los morenets) que, en realitat, no tenen la pell del color del carbó, ni molt menys, però presenten un color amarronat durant tot l’any, els pegue o no el sol i que, normalment, provenen del sud ...perquè tots aquells que tractaren d’emigrar al nord, en temps immemorials, quan la humanitat encara era nòmada, van ser fulminats pel fred i per l’absència de radiacions solars que necessiten com medecina. Per una altra banda, se van consolidar els blancs, és a dir, els que tampoc tenen el color de la neu, en aquells paratges planetaris on la llum solar era escassa perquè la seua condició epitelial suporta millor les ombries que les solanes.
Entre els uns i els altres, ara mateix, hi som els occidentals, és a dir, els blancs que només podem aspirar a mudar de pell durant l’estiu -sense passar del rosat gamba- i els suposadament blancs que, fins i tot, ens fan sospitar del seu ADN familiar (provinent dels humans assentats al sud en temps immemorials?) després de suportar llargues sessions a vora mar consolidades en negre.
La globalització ens tornarà a barrejar i semblarem, altra vegada, de la família Preysler, constituint un món uniforme que, eliminades les coloracions externes, aspirarà a hivernar durant tot l’estiu per no patir cops de calor o no ser engolits per la mar, que és el que solen aconsellar els millors metges i els ecologistes mes assenyats, donat que els humans continuem sent mamífers, però sembla que fem vida de rèptils.
La gran mobilitat estiuenca també incrementa les temperatures de forma artificial, tant amb la macrourbanització dels espais naturals, com amb la megaemissió de CO2 provinent dels hiperactius mitjans de transport o dels aparells d’aire condicionat, com de la transpiració dels esportistes estacionals i, naturalment, de les grans combustions gastronòmiques propiciades pel mas, l’alqueria o l’apartament.
