Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
El primer registre demogràfic científic i oficial, a nivell estatal, no va arribar fins el 1857, ja que abans es comptaven els veïns per llars o focs: era quan els llibres de batejos de les parròquies eclesiàstiques solien ser l’única font, mínimament objectiva, per als recomptes. Aquell primer Cens donava un total de poc més de 10 milions d’habitants, sent Barcelona -amb 713.734 habitants- i València -amb 606.608- les províncies més poblades, front als 260.919 habitants de Castelló.
Des d’aleshores, i fins l’any passat, la població espanyola no ha parat de créixer, malgrat el buit demogràfic de la guerra civil (pels no nascuts que ara tindrien al voltant dels 75 anys i perquè exagerava Josep Maria Ginorella amb la novel·la Un millón de muertos que les darreres investigacions han demostrat que són, com a molt, la meitat) i després de tantes dècades de ser un estat d’emigrants, sobre tot als 60 i 70 del segle XX, quan, per una altra banda, la demografia es va recuperar amb el baby boom dels que ara tenen entre 45 i 50 anys.
L’Espanya postindustrial va assistir a la caiguda en picat de la natalitat, per l’evolució de la societat amb allò de la paternitat responsable, fins arribar a unes taxes d’1,2 fills per dona a finals del segle XX, les més baixes del món, quan ja era un dels estats més envellits per la caiguda de la mortalitat i l’augment de l’esperança de vida fins arribar als actuals 78,9 anys per als homes i 84,9 per a les dones.
Durant l’era Aznar, Espanya que comptava amb més de 39 milions d’habitants al 1990, no va arribar als 40 milions fins ben entrat l’any 2000, quan l’allau immigratori començava a fer-se de notar a les autonomies mediterrànies i Madrid, fins arribar als més de 47 milions d’habitants ja en plena crisi mundial (2011). La població es va rejovenir, mentre l’atur seguia pujant, amb l’arribada de gent de cultures més natalistes i per la contribució de les dones del baby boom que al 2000, a punt de complir els 40 anys, van optar per ser mares abans que se’ls passés l’arròs –com es viu popularment.
Però l’atur sempre ha estat clau en les dinàmiques demogràfiques i ahir, per primera vegada en la Història, l'Institut Nacional d'Estadística (INE), en l'actualització anual del Cens (2012), confirmava que se van perdre 113.902 habitants, situant-se en 46.704.314, un 0,2% menys que l’any anterior. I no tots són estrangers que retornen! L’emigració dels joves espanyols s’ha anat incrementant paral·lelament a l’augment de l’atur dels darrers anys: 31.701 (2008), 35.990 (2009), 40.157, (2010), 55.472 (2011) i 59.725 (2012).
