Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
De major vull ser iaioflauta, per explicar als néts que el que hi ha no és democràcia, sense llistes obertes, ni separació de poders, ni transparència, ni sobirania popular, ni ètica, tot es fa sense coherència... només es veu, pertot arreu, hipocresia, misèria, egoisme, però, també, molta ignorància.
Que podem esperar dels grans partits, de la legió de xucladors de la teta pública, sinó allò del Giuseppe Tomasi di Lampedusa? Canviar-ho tot, per a que res canvie? Personalment, no veig els polítics que porten tants anys amb més del mateix, disposats a fer-se l’harakiri.
Per això, si volem que entre gent nova en política, noves idees per als nous temps que corren, una nova Llei Electoral -però no per perpetuar als de sempre, sinó per reconvertir un sistema tancat, en una autèntica democràcia participativa- amb llistes obertes, separació de poders, contracte social entre el poble i els seus representants, és a dir, regenerar una democràcia podrida (sense entrar en corrupteles quotidianes, són ja 48 els ex-ministres, d’un i d’altre signe, que exerceixen actualment com a consellers de grans empreses multinacionals), no queda altre remei que recórrer a la Iniciativa Legislativa Popular per exigir un Referèndum amb una recollida de firmes massiva per part de la ciutadania.
Els comportaments predemocràtics dels nostres governants i les actituds de prepotència per part dels mantinguts amb els nostres impostos -siguen polítics, assessors o membres d’empreses públiques de dubtosa utilitat, o d’aquelles mixtes que generen beneficis privats i dèficits públics- tindrien els dies comptats amb una gran mobilització de la ciutadania i no vull referir-me, ara, a concorregudes manifestacions de comptabilitat dual, sinó al que, realment, no volen que passe quan parlen, demagògicament, de majories silencioses perquè, llei electoral en mà, l’abstenció creixent sempre beneficia els de sempre. Les mobilitzacions que més compten són en direcció a les urnes, però primer s’ha de netejar el terreny de joc i canviar el reglament.
De major vull ser iaioflauta i compartir la pensió amb els fills, amb els néts i amb qui faça falta perquè, ara mateix, mentre es retalla el que hi havia no s’està creant res de nou. És més, si peguem una ullada als Pressupostos per al 2014, el nostre optimisme ben informat acabarà consolidant-se en un escepticisme estructural: 5.654 milions d’euros per a Defensa és una ofensa per a la Sanitat (3.839 milions) i per a l’Educació (2.150 milions) que, juntament amb les Pensions (amb pujades del 0,25% que significaran, com a mínim, una pèrdua d’1,25% de poder adquisitiu per als més vells), són els pilars bàsics d’un Estat del Benestar que s’estan carregant desviant diners públics a la banca privada i a grans empreses que, cada vegada més, externalitzen la producció a les factories misèria dels països més subdesenvolupats on les dictadures fan negoci a costa dels drets socials. Si no se globalitza la democràcia, no cal globalitzar els mercats.
