Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Jordi és un jove valencià que va nàixer el mateix dia que Eduardo Zaplana va guanyar les Eleccions Autonòmiques, per majoria simple, a l’estiu de 1995, és a dir, uns dies abans del pacte del pollastre entre PP i UV, és a dir, entre Zaplana i Lizondo. Els seus pares es van conéixer a la Universitat Autònoma de Barcelona mentre estudiaven periodisme, però ara són els dos a l’atur. Fill de pare català i mare valenciana, Jordi ha fet tot l’ensenyament en valencià, però és molt bon estudiant i sempre ha destacat en els idiomes, no solament amb notes brillants en la llengua autòctona, sinó també en Castellà, Anglés o Llatí, però, com això no li pareix suficient, també va a classes d’Alemany que estudia, per lliure, a l’E.O.I. (Escola Oficial d’Idiomes) de Castelló, mentre cursa el grau de Traducció i Interpretació a l’U.J.I. (Universitat Jaume I).
Jordi té, ara mateix, 19 anys. Quan era de bolquers José Maria Aznar va guanyar les Eleccions Generals, però també per majoria simple. I així, mentre a València Eduardo Zaplana li tancava l’ullet a Lizondo i al secessionisme lingüístic (és a dir, als que sempre han negat l’evidència objectiva, fins i tot reconeguda per tots els tribunals de justícia, de que valencià i català són la mateixa llengua), al pont aeri entre Madrid i Barcelona José Maria Aznar s’esforçava per parlar català en la intimitat i practicar el tarannà de la tolerància amb Jordi Pujol. En aquells temps Espanya no anava mal de tot, s’estava en el camí de la convergència política i econòmica, reduint el dèficit i preparant l’entrada a l’euro, mentre els fons europeus entraven a tot i plé. Els valencians continuàvem sent els primers exportadors de taronja i la quarta potència industrial a nivell autonòmic, mentre a la comarca de La Plana començava el boom del taulell.
Jordi va créixer amb tota classe de luxes i, fins i tot, podia elegir a la televisió de casa entre A la babalà a Canal 9 i el Club Súper 3 a TV3. I, ara mateix, tampoc és massa diferent, perquè des que li van regalar l’Smartphone per l’aniversari es passa el dia enganxat a la xarxa: pel matí escolta Catalunya Ràdio i al vespre mira TV3, l’únic que no pot sintonitzar és RTVV -ni la ràdio, ni la tele-, i comença a sospitar que igual el govern valencià ha tancat el senyal.
El que no sap, encara, és que des d’ahir els valencians tampoc podem sintonitzar Catalunya Ràdio, ni que prompte farà tres anys sense TV3, gràcies a la Santa Inquisició dels Mitjans de Comunicació que governa la Generalitat Valenciana. Potser, aquests problemes artificials que volen crear-nos els polítics i que la xarxa ja té solucionats (jo també m’estic instal·lant un microordinador al televisor, per captar els senyals prohibits), només són cortines de fum per tapar que Andalusia ens ha passat com a primera potència citrícola peninsular i que, industrialment parlant, els valencians ja som en zona de descens, és a dir, en la vuitena posició per producció quan som la quarta autonomia en nombre d’habitants, mentre el turisme i el sector serveis, en general, no acaba de rutllar i d’ací l’atur insostenible. Som una autonomia trencadissa, incomunicada i democràticament deficitària, però Jordi no en té cap culpa de tot això...
