Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
El 2013, annus horribilis per a la marca Espanya, ara oberta en canal, i per als valencians que ens hem quedat, entre d’altres coses, sense canals nous ni vells, ja és història. Però la història, contràriament al que se sol dir, no és una cosa només del passat i dels museus, la història està, per sort o per desgràcia, sempre ben present en l’actualitat quotidiana, ens agrade o no.
Una de les poques bones notícies que hem tingut els valencians, a les darreries de 2013, ha estat l’aprovació, per part de les Corts Valencianes, de tres lleis destinades a la recuperació del Dret Foral, una de les peces més singulars de l’arquitectura de l’autogovern valencià. La competència per legislar a partir del dret valencià és d’arrel diferent del dret castellà i s’ha mantingut, en molts casos, com un dret consuetudinari, és a dir, de costums. I, malgrat la derogació del Furs arran dels Decrets de Nova Plana de Felip V, al juny de 1707, es va preveure recuperar-lo a l’Estatut d'Autonomia de 1982. Tanmateix, aquesta competència va quedar buida de contingut una dècada més tard després del pronunciament del Tribunal Constitucional sobre la llei d’Arrendaments Històrics Valencians, recorreguda pel govern central d’aleshores.
Però, vet aquí que l’Estatut de 2006 (sí, el de la famosa clàsula Camps que ens equiparava a la crem de la crem de les competències autonòmiques, tant peninsulars com de mar enllà) va recuperar aquesta competència mitjançant l’article 7 del nou text estatutari i, des d’aleshores, les Corts han aprovat, en total, tres lleis destinades a recuperar el dret civil valencià: una relativa al règim econòmic matrimonial, una altra sobre la custòdia compartida dels fills i una tercera sobre regulació de les unions de fet. Perquè també n’hi havia una quarta, una llei de successions que, finalment, va quedar rebutjada al 2010, després de ser qüestionada per notaris i registradors.
Les tres lleis de recuperació del Dret Foral Valencià, naturalment, han tornat a ser recorregudes pel govern central (de socialistes o de populars: tanto monta, monta tanto, jacobins de tres al quarto) davant el Tribunal Constitucional, els membres del qual sempre són triats pels partits majoritaris, faltaria més. I si volen eixir de dubtes, només tenen que consultar la premsa dels darrers dies per comprovar com el mateix director general de l’advocacia de la Generalitat Valenciana, Jesús Torrejón, ha afirmat que s’ha produït un canvi d’actitud per part del govern central actual ja que, en principi, es veu que no qüestionaven la competència de la Generalitat a l’hora d’impulsar un Dret Civil propi, mentre ara mateix els fa por obrir el meló del dret civil valencià, perquè si ens donen la raó als valencians se consolidaria, segons ells, una situació asimètrica... com si el concert econòmic de bascos i navarresos no fos precísament això, una situació legislativa, i sobre tot fiscal, asimetriquíssima. Doctrinalment, per tant, Espanya es troba ara mateix, segons Jesús Torrejón, en l’any 1992... perquè el govern central s’oposa, frontalment, a impulsar una legislació civil diferenciada de la castellana, és a dir, d’aquella imposada por el justo derecho de conquista, en finalitzar la Guerra de Successió (a banda de Xàtiva o Quart de Poblet, Ares del Maestrat, Sant Mateu o Vila-real, on el 12 de gener de 1706 van morir 253 veïns, van ser socarrats per les tropes borbòniques).
El Dret Civil Valencià és un dels més antics d’Europa, així com les Corts Valencianes, un dels primers parlaments medievals del que tant presumeixen, per exemple, els anglesos. Abans del decret de Nova Planta de 1707, l’antic Regne de València va arribar a recopilar més de 5.000 furs, però com aquest drets forals també van quedar exclosos de les compilacions realitzades durant el franquisme (no com els d’altres!), això segueix dificultant el reconeixement del passat històric de “los más muelles”, tal com ens va definir el Comte-duc d’Olivares als valencians ja al segle XVII.
