Vicent Carda, portaveu de Compromís per Borriana.
2014 serà molt donat a les commemoracions històriques. Cal recordar que 1714 (fa tres-cents anys) va ser quan Espanya va intentar constituir-se en nació única, amb la victòria borbònica, a costa de suprimir drets, cultures i costums dels pobles de parla catalana, La Guerra de Successió. També es compliran 100 anys de La Gran Guerra, la primera guerra mundial a Europa. Com ara, van ser temps d'acceleració i vertigen, de soroll i canvis profunds, de novetats i de rearmament d'uns poders assetjats pels canvis.
El xoc de conceptes, de pensaments i de generacions amb el rerefons de la crisi social i de la crisi d'esgotament del règim democràtic eixit d'una falsa Transición pactada pels qui volien perpetuar-se en el poder durant dècades i així ha estat, donarà lloc en aquest any a més enfrontaments verbals i menys debat polític, de tot això ja ens tenen acostumats els uns i els altres. I tot això en un context de descrèdit dels partits polítics tradicionals (PP i PSOE) i del propi sistema democràtic i les seves institucions.
Que l'Estat espanyol està ficat en una crisi social profunda ningú ho dubta, excepte el Partido Popular, que existeix una regressió econòmica, moral i cultural, tampoc ho qüestiona ningú, i que la crisi d'Estat simbolitzada pel deteriorament institucional i el desprestigi dels partits és ja una realitat, menys encara, només cal eixir al carrer i preguntar als ciutadans de peu. Encara que el Govern es nega una i mil voltes a reconèixer la crisi social i moral que existeix i que tots veiem. Rajoy juga a l’amagatall, mira cap un altre costat, s'ha oblidat que, malgrat les retallades, el deute no ha deixat de créixer, que 2013 ha estat un any de reformes i més retallades que han enfonsat els salaris i han convertit a Espanya en la campiona europea de la desocupació, i per a més vergonya tenim el salari mínim interprofessional congelat per a 2014 en 645,30 euros. De quina recuperació parlen? I sobretot, per a qui és aquesta recuperació?
I mentre assistim a aquest desastre en el sistema polític, econòmic i social, la pobresa ha augmentat en tot el territori, també a Borriana, com a conseqüència de les polítiques aplicades pels diferents governs del PP a Madrid i a València. Tres adquireixen especial importància. La primera, la reforma laboral que ha tingut com a objectiu reduir els salaris, al mateix temps que facilitava l'acomiadament dels treballadors. La segona, les polítiques fiscals regressives, que han accentuat encara més l'escassa capacitat redistributiva de l'Estat, tant central com autonòmic. Les polítiques fiscals s'han caracteritzat en els últims anys per una reducció i eliminació d'impostos, que beneficien primordialment a les rendes més altes, i per la falta de castigar severament el frau fiscal. I, la tercera, i com a conseqüència de les dues primeres, s'ha reduït les despeses públiques, incloent les socials, les transferències públiques –com a ajudes a la gent gran, a les famílies, a les persones amb discapacitats, als estudiants, etc- i els serveis públics com sanitat, educació, serveis d'ajuda a les persones amb dependència, escoles infantils, habitatge social, serveis socials, serveis d'integració dels immigrants i prevenció de l'exclusió social, entre d’altres, retallades que perjudiquen sobretot a les classes populars, les majors usuàries de l'Estat del Benestar.
La negativa constant, diària, prepotent del PP a reformar el sistema polític espanyol i al mateix temps escoltar a la ciutadania demostren el nul interès per la qualitat de la democràcia, Josep Ramoneda ho defineix com a “autoritarisme posdemocràtic”. “La frivolitat de certes elits econòmiques i polítiques ens va portar al desastre de la crisi. Frivolitat és viure fora de la realitat”, apunta el filosofo, i el PP com no, està fora de la realitat que ens toca viure.
