Enric Nomdedéu. Portavoz del Compromís en Ayuntamiento de Castellón.
Durant molts anys els resultats electorals del meu partit han estat discrets, quan no roïns. Fa uns quants anys el cicle va començar a canviar. Contra tot pronòstic (demoscòpic i interessat) Compromís va sobreviure als seus primers i convulsos anys, i el 2011 es consolidà com una formació política a tindre en compte.
Estos quatre anys hem patit alguns moments de gran tensió coincidents amb les decisions relatives al model i reglament de primàries. Però contra tots els editorials que ens donaven per morts i pelats, vam fer unes primaries suficientment democràtiques, i que en qualsevol cas, no tenien res a envejar a les d’altres formacions. Tot el contrari.
Finalment han arribat les eleccions del 2015 que han posat punt i final a l’hegemonia del PP a pràcticament tot el país. Poble a poble, diputació a diputació, i evidentment, a les Corts.
Això s’ha produït dins d’un escenari novedós, on d’entre les forces amb representació, només Compromís ha eixit reforçat. La patacada del PP és històrica i només se m’acut com fita a superar, la del seu dia d’UCD. El PSOE ha mostrat la seua major febles històrica.
A Castelló per exemple. Fa 4 anys i un dia, PP i PSOE sumaven 26 dels 27 regidors de la ciutat. Hui sumen 15, que és el que tenia abans d’ahir el PP en solitari. Com per a reflexionar, diria jo. El nostre creixement ha estat important, molt important. I regular en tota la ciutat. Cent primera força en moltes meses electorals del barris més joves.
La nit electoral, va descartar majories absolutes, i ens abocà a un panorama de governs de coalició. I els governs de coalició es fan amb pactes. I heus ací la paraula clau: pactes.
La gent s’està posant molt nerviosa. Molt, molt nerviosa. I no crec que siga ni just, ni lògic. Hem aguantat 24 anys de PP a l’ajuntament i una 20 a la Generalitat. Segur que no podem esperar 20 dies a tancar el millor acord possible? Per quina raó és millor tancar un acord precipitat en 10 dies que un de més elaborat en 20 dies? Si total, a governar es començarà el mateix dia!
Recordeu les nits electorals on no hi havia res que pactar? Recordeu les setmanes postelectorals on esperàvem la investidura com un tràmit per seguir fent oposició? Tot això ha canviat!
Però per a tancar pactes, cal negociar. I negociar demana temps. És així. Cal casar programes electorals, i això ni és ràpid, ni ha de ser-ho. No se li val a agafar tres propostes d’un, dos de l’altre i un d’aquell que mira des del cantó. Cal un programa homogeni, que garantisca bones solucions per la ciutat o el país, i que acontente a totes les parts.
Cal també una estructura de poder, un organigrama. I no tots els partits hi havien pensat en això (sorprenentment!), ni tots tenen les mateixes propostes. I cal negociar també això, sense contradiccions amb el programa. Tampoc no és senzill. Compromís ací i allà, hem volgut fer això. Primer el què, després el com…i clar, després el qui.
I és que el qui no és menys important que la resta. I això és el que la gent li diu cruelment “juego de tronos” o “ball de cadiretes”… Algú seria tan amable d’explicar-me com es reparteixen les competències, com s’associen a persones sense negociar? Com ha fet sempre el PP els sembla millor! “Ordeno y mando”?
Jo ho lamente, però no conec millor manera que parlar-ho, buscar els perfils més adequats per fer funcionar un govern (local o no), una àrea de govern. Cal analitzar les aptituds, les actituds, les capacitats… No és senzill, ho entenc. Però no hi ha un altra forma. Puc assumir que algunes persones resulten pesades, resulten massa protagonistes, massa…el que vulguen. Però hi ha que negociar qui ocupa cada responsabilitat. Perquè no és igual un, que un altre. De veres que no és igual.
