Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Jason Reitman va signar el 2009 una pel·lícula molt interessant amb eixe nom, amb George Clooney, una deliciosa Vera Farmiga i Anna Kendrick.
És una història de solituds i companyies. Són executius d’una gran empresa, especialistes en reestructuracions laborals, que es passen la vida, allà dalt, a l’aire, d’avió en avió, d’aeroport en aeroport, d’hotel en hotel, de ciutat en ciutat, de taxi en taxi, i de cotxe de lloguer en cotxe de lloguer.
Una feina difícil. Arribar a una empresa, cridar a determinades persones que no coneixes de res, fer que seguen davant d’un despatx que t’han prestat i sense interessar-te gaire si tenen fills, una mare malalta, si porten 15 anys a l’empresa, si és o no complidor; explicar-li que eixe dia ha de recollir les seues coses perquè està despatxat.
Supose que algú devia pensar que si t’acomiadava un tipet tan seductor com Clooney o com la dolça Anna Kendrick feia menys mal. Mentida. El que et dol quan t’acomiaden és una inexplicable sensació de fer-te menut. Com si fos culpa teua. Després ja ve tot allò de la situació econòmica, de com ho explicaràs a casa... Però el primer de tot és la bufetada moral, i francament, que te la pegue Kendrick amb una terminologia estudiada des de la intel·ligència emocional, te la bufa. I en el meu cas, si m’acomiadés un tio més alt, més guapo i amb més monyo que jo encara em cabrejaria més.
Up in the air.
Jo crec que eixa és la sensació que ha tingut Alberto Fabra des de que va arribar de calbot a la Presidència de la Generalitat. I crec que encara no ha aterrat. No oblidem que l’home ve d’un lloc on l’aeroport no té avions, així que tot estes coses, li passen altes.
Alberto Fabra fa el paper de George Clooney. La seua empresa, amb sèu al carrer Génova de Madrid, allà al melic de Castella; el va contractar per sorpresa per tal que anés acomiadant gent. Eixa és la seua feina.
“Alberto” li van dir “ves allá y echa a gente”, i l’home, amb el mateix posat glaciar que Clooney, seu a un despatx prestat i comença: dotzena i mitja de Consells d’Administració d’empres públiques. De tant en tant, Alberto viatja a Madrid, d’aeroport en aeroport, d’AVE en AVE, de cotxe oficial en cotxe oficial, i pregunta: “¿ya vale?”, i li diuen que no. I ell torna a València (ara ja ni passa per Castelló) i continua. La meitat del Consell Valencià de Cultura per allà, dues quartes de membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per ací. I telefona “¿está el jefe? De parte de Fabra. No, no. Del de los fitosanitarios no, del Presidente. De la Comunitat. ¿Cómo que de qué comunidad? ¡De la de Camps y Rita! Bueno pues pregúntele si ya vale o tengo que despedir a más gente. Si. Espero.” I clar, li diuen que no, que ha de compensar el fet de tindre un 60% més d’assessors personals que Camps. I allò del cuiner. I allò del coach. I ell s’hi posa i diu: una vintena de diputats.
Però no n’hi ha prou. Mai n’hi ha prou. Ho han fet tan rematadament malament en eixa delegació, que s’ha d’acomiadar a molta més gent. I Madrid posa els ulls en RTVV. I va Alberto, que no té ni idea de com es fan estes coses, i fa un ERO trampós, i envia a casa a 1000 professionals. I la justícia li tira l’ERO per terra i el declara nul de ple dret. Per inútils. Per maleses.
I Alberto que era dubte per al proper partit, telefona a l’entrenador i li diu: “si me dejas anunciar que seré candidato, me cargo la tele” i a Madrid li diuen que sí (sense que se’ls escape el riure) i just el dia després (ell ja sabia què passaria amb el TSJCV), Alberto, que més que l’encant de Clooney té una retirada a Amador Mohedano dutxat, diu que ja està que xapa la barraca. Que tanca RTVV. Punt final. I ho justifica. Diu que no hi ha diners i que la televisió és cara, i que eixos diners els vol destinar a educació i sanitat. Quina poca vergonya!
És cert que RTVV era un mastodont sobredimensionat. I ho era bàsicament perquè en estos 20 anys de govern popular, han multiplicat la plantilla. I no sempre amb oposicions, clar. I està arruïnada perquè contractaven a Isabeles Sansebastianes per a tertúlies fatxes, i els hi pagaven per tres hores el que un càmera cobrava en un mes. I perquè van distreure milions per a la visita del Papa. I perquè compraven a preu d’or, programes de tres quinzets. I perquè externalitzaven serveis i pagaven als amigatxos. Un desastre.
Al final, el protagonista ho perd tot. Es queda sol. Fins i tot descobreix que la companya amb la que cardaven d'amagat, està casada. George Clooney dic.
