Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Dissabte, un grup entusiasta de gent va fer una representació teatral al Palau de la Festa, dins del marc de la presentació d’una gaiata, a la que no citaré per no contaminar-la amb la polèmica.
Com ve sent habitual, els guionistes, coreògrafs i directors d’escena, junts a actrius i actors, tots amateurs, s’esforcen any rere any en oferir el millor de les seus habilitats artístiques, i busquen ser originals en un acte que no ho és. Ni per estructura, ni per reiteratiu. Dèneu comissions han d’esforçar-se durant dèneu setmanes consecutives, per fer d’un acte protocol·lari, un espectacle dinàmic, simpàtic i agradable. No és fàcil. I quan fa desenes d’anys que la litúrgia es repeteix, és directament, difícil.
Les tradicions, la visió costumista del Castelló rural... tot això ha estat ja representat desenes de vegades. Jo mateix vaig fer de ferrer amb un gran davantal de cuir, sense camisa, amb una martell gran com el de Thor i una enclusa. Era l’acte de presentació d’una gaiata, a l’antiga Pèrgola. El gran Xato Prades feia de narrador.
Però és cert que ja quasi tot s’ha fet, i per això els sectors han d’anar a buscar inspiració en temes que poc tenen a vore amb les nostres festes. És un intent de donar espectacularitat i ritme a un acte sobri i encotillat. De vegades tenen més èxit en les pretensions. D’altres menys.
Abans les musses vivien al Parnàs, ara sembla que s’han traslladat a Hollywood, i amb certa freqüència recreen pel·lícules populars. Algunes, diguem-ho clar, amb un difícil encaix amb l’estètica d’una presentació de Gaiata. Però què hi farem! Agradarà més o agradarà menys però darrera hi ha un treball desinteressat i quilos d’il·lusió.
Esta setmana van recrear “A la recerca de l’arca perduda” de la nissaga d’Indiana Jones. El difícil maridatge entre l’arqueòleg i una gaiata, donà imatges tan sorprenents com vore que l’escenari on seia la Cort d’Honor, el presidia una gran estàtua d’una deïtat egípcia. Però a estes coses sembla que ja ens hi hem acostumat. No és pitjor que vore a l’escenari a Micky Mouse o al Chapulin Colorao. El problema és que a la pel·lícula apareixen uns malvats nazis, i és impossible representar la pel·li sense fer-los aparéixer al Palau de la Festa. Diguem-ho clar, era un risc fer desfilar uniformes amb la creu gammada. Bàsicament perquè no calia. Hi ha més pel·lícules on inspirar-se. També d’Indiana. Però el pitjor va ser no haver caigut en el detall de que les dames foren escortades per uniformes nazis, feria sensibilitats fins i tot de qui no en tenia.
I és que el que el llenguatge cinematogràfic explica i justifica, no sempre qualla si ho trasllades a un presentació de Gaiata. No cal fer-ho més llarg.
Però deixaré una reflexió. Si l’acte s’hagués inspirat en “Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall”, per seguir amb la nissaga, és possible que les dames hagueren hagut de desfilar uniformes soviètics, i insignes amb la falç i el martell. I em tem que qui ara li lleva importància al que ha passat posaria el crit al cel, i qui posa el crit al cel, no ho voria tan greu.
Al final el resum és que una idea poc reflexionada, i sense cap voluntat apologeta, ha servit per fer un munt de demagògia partidista. Mala cosa. Mal negoci barrejar la política amb la festa. Però alerta! La festa també faria bé de vigilar no ferir susceptibilitats, a l’hora de triar referents.
