Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Amb certa freqüència, la realitat s’imposa a la percepció maniquea de la realitat. Tornaré a intentar-ho, perquè no sé si esta frase vol dir res. Vull dir que de vegades donem coses per certes, per tradició, o per mandra de pensar, i la realitat les trastoca.
Si escoltem acríticament el discurs públic, semblaria que conceptes com “sostenibilitat”, o “mobilitat sostenible” a les ciutats, són fruit de les ideologies d’esquerres. Notablement condicionades per l’ecologisme. Però jo ara mateix vinc d’escoltar parlar de totes estes coses a Giusepe Grezzi, que n’és especialista, i ara treballa com assessor al grup municipal de Compromís a València. I ell, vell militant verd, ha citat tres exemples de ciutats que han fet esforços en la bona direcció.
Nova York, amb l’eliminació de l’accés a Times square dels vehicles privats. Una valenta decisió al país de l’individualisme i el cotxes desproporcionats! Una operació, a més a més, feta de la forma més senzilla i econòmica, impedint físicament el pas, amb jardineres! Guanyar un espai mític, per als vianants. Menys soroll, menys fums, menys estrés. Més ciutat.
Tot això es va fer sota el mandat de Michael Rubens Bloomberg. Empresari, polític i filantrop, que tot i ser demòcrata, va presentar-se a les eleccions del 2001 com a republicà, i les va guanyar, i també el 2005. Després, abandonà el partit per discrepàncies amb la cúpula, i es va tornar a presentar el 2009, ara com independent, i tornà a guanyar.
Vitòria, amb l’alcalde José Ángel Cuerda Montoya, del PNV (després s’escindí amb EA, per tornar més tard al PNV). La seua gestió fou considerada força progressista i respectuosa amb el medi ambient, va desenvolupar un nou campus universitari, va rehabilitar de forma integral el nucli urbà medieval de la ciutat; i va configurar espais per a noves formes de desenvolupament econòmic que, de forma harmònica, han ajudat a consolidar Vitòria com una capital moderna i exemple de ciclabilitat.
Ha estat un dels precursors al País Basc del concepte del desenvolupament sostenible, i va tindre un ferm compromís amb els sense abric, els més desfavorits, els LGTB, la cooperació internacional amb el Tercer Món. Compromisos que li han valgut importants reconeixements, i que manté ara un colp allunyat de la primera fila política.
Londres, amb la polèmica mesura de fer pagar 8 euros per accedir amb vehicle particular a la City. La City ha millorat notablement la seua mobilitat, també la sostenibilitat mediambiental. L’alcalde? Alexander Boris de Pfeffel Johnson, un conservador estrafolari, d’exquisida i elitista educació a Eton i Oxfor, tot i que un trinxaire que va ser acomiadat de The Times per falsificar unes cites del seu padrí.
Una lectura simplista, potser ens conduiria a dir que la mesura és típica d’algú de dretes, perquè ara només podran entrar a la City els que tinguen la cartera folrada, perquè 8 euros cada colp que hi entres... Però el cert és que tot el que es recapta per eixa taxa ha servit per millorar moltíssim el transport públic, la qual cosa a qui ha acabat beneficiant és justament a qui no la té tan folrada la cartera. Distribució directa de la riquesa.
Així que els tres exemples posats per Grezzi de ciutats (i alcaldes) que han fet les coses bé, en principi tots tres formen part de partits del que coneixem per dretes (si bé jo mantinc que no hi ha res més progressista que el nacionalisme no expansionista).
Vol dir això que les millor pràctiques de sostenibilitat neixen de la dreta? No. Trobaríem exemples en l’esquerra. El que vol dir és que són polítiques transversals, és a dir, espais en els que ens podríem posar tots d’acord. I això és una gran notícia, perquè la ciutat no la podem construir contra el 30 o el 40 % de la ciutadania. L’hem de fer entre tots, per que siga de tots. I de totes, clar.
