Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
Veníem en cotxe, i com no havia instal·lat l’antena, no se sentia gaire bé la ràdio, així que passejant pel dial vam anar a caure a RNE i en aquell moment anunciaven una píndola de cultura. Una curiositat històrica, geogràfica o científica, d’aquelles que potser no et fan més culte, però que et fan quedar bé en converses de saló, o fins i tot et poden fer ric si eres concursant professional d’Antena 3.
Van dir que anaven a explicar l’origen del nom “pesseta”. I van recordar, que el primer colp que es va encunyar una moneda amb este nom, va ser a Barcelona. Una peça de “2 1/2 pesetas” de 1808 durant la dominació napoleònica. De fet, el Diccionario de Autoridades de 1737 ja ho deixa clar, en definir la pesseta com “la peça que val dos rals de plata de moneda provincial, formada de figura rodona”. I el nom provindria del diminutiu de peça, nom amb el que es coneixien, des del segle XV, algunes monedes de plata.
Dit tot això, semblava que l’origen català era obvi, i que des de la llengua catalana s'hauria estés a les altres llengües peninsulars. Però el locutor, després d’explicar tot això va dir que l’origen podria ser italià, francés o català.
De l’origen català n’havia donat tota mena de detalls, com ja he relatat. Del suposat origen italià o francés, no n’aportà cap prova, ni tan sols va sentir la necessitat de comentar les raons per les qual havia arribat a tan sorprenents conclusions. Venia a ser com si hagués dit Thomas Alva Edison, d’Ohio, va inventar la làmpara d’incandescència, després d’experimentar amb més de 100 materials diferents, i aconseguir industrialitzar-la amb filament de bambú carbonitzat. Va descobrir l’anomenat efecte Edison, que permet el funcionament del díode d’incandescència. Ara que ben mirat, també podria ser que la làmpara l'hagués inventat l’ugandés Yoweri Mbabazi de Todos los Santos, o la meua cunyada Dolores.
Acceptar que la que va ser moneda espanyola fins a l’aparició de l’euro, pogués tindre l’origen en una paraula catalana, sembla insuportable per a la mediocritat d’alguns. Una cosa tan espanyola com la moneda!
La qual cosa, si ho pensen bé, expulsa de la seua idea d’Espanya tot allò que no siga estrictament castellà. La força i potència de la pluralitat, per alguns és un handicap, un problema, un entrebanc que cal ocultar, ignorar, esborrar. Ens inventem un mític i inexplicat origen italià o francés, per contrarestar el documentat origen català. Però fins i tot eixe origen forà no és suficient per al castellanocentrisme militant, per a la catalanofòbia malalta, per al nacionalisme espanyol castellanista (no n’hi ha d’altre). O per als analfabets que pretenen un origen iber impossible del valencià, en tal de no reconéixer la unitat del català.
Encara va anar més enllà el locutor. Per rematar la seua “píndola de cultura” va afegir un altre sorprenent comentari. Alguns diuen -va asseverar- que el terme pesseta ve efectivament del català, com diminutiu de peça, però que peça va arribar al català des del castellà “peso”. Alguna prova de la suposició? No. Alguna explicació on sustentar la hipòtesi? No.
Ja que ell no va pensar, pensaré jo per ell. Vegem-ho. La paraula pesseta ve de la catalana “peceta”, diminutiu de peça. Què hagués passat si efectivament l’origen estigués en el castellà “peso”. Doncs que als territoris de parla catalana hagués estat traduïda com “pes”, i el diminutiu hagués estat “peset”. Així hagués passat al castellà, que ben probablement hagués afegit un o final per fer el nom més mascle, més castellà, més potent. Peseto. De peso peset de peset peseto. No peseta.
Tot plegat m’ha recordat aquell vell acudit que explicava que en una cimera franco espanyola dels anys seixanta, un alt mandatari francés en un recés li va dir al General Franco. “Qué paradojas tiene la vida, mi General. Mi país, tan republicano y nuestra moneda nacional lleva su nombre Franco! C'est pas drôle? Quizas deberia VE cambiar el nombre de la peseta.” I Franco s’ho va rumiar una miqueta per acabar dient: “no seria una buena idea. En ese caso mi esposa se llamaria Carmen Polo de Peseta”.
L’acudit que en aquells anys tenia la gràcia de la transgressió ara fot pena. Afortunadament el General ja no hi és, el seu nacionalisme castellanocèntric i la seua catalanofòbia, continua igual de viu. Només cal escoltar RNE. Nacional de España. Clar.
