Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Les xarxes socials són un monstre. Potencialment vull dir. Tenen una capacitat quasi il·limitada d’arribar a tot arreu i fer-ho de forma immediata. Creant a més a més, resposta (feedback que en diuen ara). I això té avantatges monstruosos i inconvenients igualment monstruosos.
El primer que convé entendre de les xarxes és que no són un mitjà de comunicació comparable amb els tradicionals. Si més no pel que fa a la manipulació que pot exercir. En els mitjans de comunicació tradicional manipula el consell d’administració. És qui, definint la línia editorial inventa, transforma, manipula o explica les realitats.
A les xarxes cadascú som fills d’un pare i una mare. Res, o quasi res, no es verifica amb fonts diverses. A les xarxes manipulem tots. Qualsevol bajanada esdevé viral, i corre i corre per la xarxa. De vegades s’apaga, i reapareix al cap d’un temps com per art de màgia.
S’apaga dic, i això també s’ha de tindre present. El que publica un diari dura un dia com “veritat”, el que es publica a una xarxa dura fins que canvies l’estat. Desapareix ràpid. No sol donar lloc a reflexions llargues o debats. En general.
Per a mi que faig política, les xarxes són eixe monstre del que parlava. Potents, útils, perilloses.
Escric molt, a Facebook i a Twitter. Coses diferents. Per a públics potencials diferents. També col·labore amb articles d’opinió en diferents mitjans tradicionals, o en este mateix digital. Un altre espai de comunicació diferent l’article d’opinió. Més reflexiu, més seré, més elaborat.
Les xarxes mosseguen. En este mateix diari vam viure una dura polèmica entre un altre articulista i jo mateix, precisament per coses que ell havia publicat en les xarxes. Ara ha tornat a protagonitzar alguna noticia per un altre comentari que ha fet. Les paraules dites volen, les escrites pesen. Es queden. I sempre tornen. Els nostres perfils públics, més que mai, són els nostres perfils en xarxa. Impossibles de gestionar del tot, però es necessari controlar de què els alimentem.
A mi també em porten alguns problemes. Algunes polèmiques estèrils amb un exercit de trolls (s’enfaden alguns si gaste el mot, però és com es defineix en la xarxa a la gent que fa el que ells fan) que entren de tant en tant en comandita, a buscar raons.
Hi ha alguns mitjans de comunicació que s’escabussen quasi a diari a vore que escrivim uns i altres. Això preocupa a alguns polítics que no semblen haver entés el nou paradigma comunicacional. Però a mi em sembla perfecte. Tot el que escric és publicable. Tot. Cada mitjà farà la seua tria. Jo he fet la meua prèviament. El que no vull que se sàpiga no ho faig, no ho dic. No se li val a espantar-se quan ix això o allò als diaris, perquè ho han llegit a la xarxa. Si ho escrius, ho estan regalant.
Hi ha coses molt pitjors. Les filtracions. Les “informacions” sense signar que alguns venen als mitjans, per generar també opinió. És més honest donar la cara. Sempre ho he fet. Sempre ho faré.
