Pascual Montoliu. Ha sigut capellà, professor d'antropologia i teologia, i tècnic comercial.
Aquest és el missatge, més descarat que subliminal, que ens ha transmès el PSOE amb la seua absència d’ahir a la Plaça de Catalunya. Albert Rivera manifestà la queixa de que els socialistes no s’hagen adherit a la manifestació. Estan més pendents de parlar amb Esquerra i Convergència que d’anar de la mà amb qui defensa una Catalunya dins d’Espanya. En el fons, els socialistes són víctimes del pànic que tenen a semblar de dreta; el mateix complex que lliurà en exclusiva a l’extrema dreta l’ús de la bandera espanyola. Potser això té molt a veure amb els ancestres de molts socialistes que són fills de vells militants franquistes i de Falange i de les JONS. S’obre ací un camp d’investigació per a la psicologia socio-política. Interessant.
Quan el PSOE pactà al Tinell, amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa, el tripartit que expulsà CiU del palau de Sant Jaume i que declarà el PP com un partit d’empestats, els socialistes posaven la primera pedra de la independència. És hipòcrita l’acusació per part d’Elena Valenciano d’atribuir només a la catalanofòbia del PP la responsabilitat de la deriva secessionista, quan tots sabem el paper desgraciat de Zapatero en la promoció i suport d’una reforma de l’Estatut que ell sabia que anava contra la Constitució. Àdhuc presumia d’haver-ne participat en la redacció. Si Aznar, que mai no ha entès ni entendrà el fet català, presumia per conveniència del seu pacte amb Pujol de parlar català en la intimitat, a Zapatero només li interessava Catalunya com a viver electoral. El resultat fatal ha estat la desfeta del PSOE a Catalunya, on malviu a hores d’ara amb les sigles fantasmals del PSC, un partit que ningú sap si puja o baixa, si és espanyol o secessionista. És normal que els socialistes de la E -de l’antic PSOE- que resten a Catalunya, i en són molts, se’n vagen a les files de Ciutadans.
No seré jo qui defense el paper de Camacho ahir a la manifestació, que pareixia més una nena amb sabatetes noves i a la cacera de vots que no un personatge d’estat preocupat per la unitat d’Espanya. Arriba un moment que un ja dubta de tot i de tots. Però és un fet la falta d’homes d’estat a la política espanyola. Hi ha una munió de sectaris i de caçadors a les urnes, que no veuen més enllà d’un pam del seu nas i del que diuen les enquestes electorals. És Rubalcaba l’exemple més clar, sense perspectiva de futur i amb una amnèsia desvergonyida del seu passat més immediat.
Quan Catalunya està arruïnada i tota Espanya és un erm esdevé tot un crim d’estat plantejar ara la qüestió secessionista. Només un país de sectaris és capaç de perdre el temps en lluites intestines i de tornar a la misèria de les guerres carlines que ens van fer perdre el tren de la modernitat al segle XIX, quan tenim gairebé un terç de la població activa en atur. Tornem a ser on érem. Quan avui he llegit l’Avui digital i he trobat que no ha publicat ni una referència a la manifestació de la Plaça de Catalunya me n’he recordat de Franco, que també censurava tot allò que no li plaïa al seu règim. Tot allò que qüestionava la dictadura no existia. Fan fàstic els totalitarismes, tant si són de la camisa blava o caqui com si porten barretina.
