Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el Ayuntamiento de Castellón.
Plànol curt. Aldo Moro i un col•laborador seuen al despatx del primer. Moro agafa a un bolígraf que sembla xapat en or i amb tota la parsimònia del món, mentre el mostra, li diu al seu corresponent:
“Veus aquest bolígraf? És molt valuós. Imagina... que li’l regale al meu nét. Quin gest seria?” “Un gest afectuós”, respon el personatge. “I si li’l regale a un alumne?” “És lícit” replica. “I si li’n regale un -insisteix- a cada membre de la meua direcció?” Contesta: "sense dubte un autèntic i brutal intent de corrupció”.
Cofoi continua Moro: “Com veus, el bolígraf és el mateix, però segons la funció que tinga, canvia el sentit que li atribuïm”. “Ara intenta substituir el bolígraf per la meua proposta d’aliança amb el partit comunista. Si jo la proposta li la faig als dirigents del meu partit, doncs estic parlant de la Democràcia Cristiana, però si li ho demane a eixos mateixos homes, però en una funció diferent... no sé... com a parlamentaris, senadors o diputats, bé, ja no li estic demanant al partit que s’alie amb el PC, li ho estic demanant al Parlament, i la cosa és molt diferent”.
És una escena de la pel•lícula “Aldo Moro. Il presidente”, un telefilm italià de l’any 2008.
Un bolígraf. De veres algú creu que si regales un bolígraf, encara que siga dels bons a al teu consell d’administració, o als companys d’executiva o... És cert que costa de creure que un bolígraf xapat puga comprar voluntats. Però com explicava magistralment Aldo Moro, no és l’objecte, sinó amb quin objecte es regala. A qui es regala.
M’ha vingut al cap esta escena, revisant el vídeo del darrer plenari municipal. La nostra portaveu adjunta, Ali Brancal, va defensar una moció que demanava que els grups ens reunirem per buscar una fórmula adequada de fer arribar a la societat les poques o moltes entrades de les que disposa l’Ajuntament per a diferents esdeveniments culturals o esportius.
A Compromís apostem per la transparència absoluta en la política, és imprescindible si volem recuperar la credibilitat perduda per culpa de determinades pràctiques. I apostem també per una cultura diferent en la relació entre els administradors i els administrats.
Insistisc en que el que demanàvem, era trobar un mètode que a tots els grups ens semblés correcte per repartir entrades de Castàlia, o dels concerts d’abonament de l’Auditori, per exemple. No hi va haver forma. El portaveu popular, amb una virulència digna de millor causa, i amb una arrogància important, va despatxar el tema quasi a crits, tot dient que era un problema inexistent, i que a la gent no li interessava.
Home! Supose que nosaltres som, com a poc, “gent”, per tant, a algú si que li interessa. I si mirem el resultat de la votació, vorem que al 44% de la corporació li semblava bé, al 56% malament. Això desmunta el seu trist argument.
Ja sabem que no hi ha centenars d’entrades, només desenes. O dit d’un altra forma, ens és igual si el bolígraf està xapat o és un Bic Cristal (i escriu normal). El cas és que l’Ajuntament de Castelló rep com a contrapartida d’ajudes, subvencions o aportacions econòmiques entrades per a determinats espectacles. I eixes entrades, lògicament no són per als representants públics, sinó de la societat que amb els seus impostos les fa possibles. Per tant, sembla de lògica que tornen a la societat. I de fet, ho fan. L’equip de govern les reparteix al seu lliure albir, i no ens vol que acordem els criteris amb els que s'ha de fer. En té de propis. I se'ls guarden per a ells.
Els grups municipals, tradicionalment n’hem rebut, i el nostre les repartia entre coneguts... però és que això no està bé. Un regidor donant una entrada a una persona, o a una associació, crea una vinculació insana. Insana. No dic delictiva, clar que no, ni tan sols dic clientelar (tot i que podria fer-ho donada l’opacitat del mètode de repartiment). Davant la negativa del PP a buscar una fórmula consensuada i justa de repartiment, que nosaltres entenem que havia d’obviar el despatx dels polítics, hem renunciat a totes elles.
És una llàstima, que el PP no entenga, que una de les raons per les que la gent dóna l'esquena a la política és per les velles pràctiques. Per eixe tu-Usted, que significa posar als qui fem política en un plànol diferent a la resta de ciutadans. I que siguen discrecionalment els polítics qui reparteixen favors i prebendes. Grans o menudes. Bolis d'or, o llapisseres. No són nostres, són seus. No tenen perquè passar per les nostres mans.
