Enric Nomdedéu. Portavoz del Bloc-Compromís en la Diputación y el ayuntamiento de Castellón.
Diuen que l’any 82, quan Calvo Sotelo va convocar eleccions generals avançades, un alt dignatari de no recorde quin país li va preguntar “aneu a guanyar?” i Calvo Sotelo el mirà amb certa condescendència i va dir “qué va, qué va”. I efectivament, qué va, qué va, va passar de 168 a només 11 escons. I després va desaparéixer. Bàsicament com a conseqüència de les fractures internes.
Des d’aleshores, jo diria que fins i tot des d’abans, hi ha un principi clar en política, només s’avancen eleccions si és per a guanyar-les de forma contundent. Mas ja ho sap, malgrat que l’anàlisi de Catalunya és forçosament més complexe.
I a casa nostra? Ja he explicat algun colp que quan portava un any com a President, Alberto Fabra havia d’haver convocat eleccions avançades. Explicar que la circumstància de la dimissió del President Camps era suficient canvi com per fer-ho, aprofitar per deixar fora de les llistes els imputats, fer-se un equip a la seua mesura, i hagués enxampat l’oposició amb el peu canviat, i hagués pogut revalidar una majoria absoluta amb un equip fidel. No ho va fer. No en va saber, no va poder o no li ho van deixar fer. Ara, clar és massa tard.
Massa tard per fer-ho, quan totes les enquestes pronostiquen una patacada electoral històrica, i Fabra ho fia tot a un hipotètica recuperació econòmica, però... i si no té més remei?
Vull dir. La situació de Blasco és absolutament insostenible. Fabra ho sap. I s’ha publicat que l’única raó per la que no l’ha expulsat encara és que Castellano l’ha convençut de que aguante (cosa que castiga la imatge de Fabra), i si ho ha fet només potser perquè això significaria un terratrèmol intern. Castellano coneix bé el partit i el grup parlamentari.
Deien que Blasco va fer una arenga als imputats, com si fos el Rei Leonides: “no lluiteu només per mi, esteu lluitant per la vostra supervivència”. No em sorprendria, i “se non è vero, è ben trovato”. Perquè parlem de Blasco, però Milagrosa Martínez o Sonia Castedo tenen una situació processal encara més compromesa que ell, i la nòmina d’imputats no para de créixer. Si Blasco és expulsat algú més l’acompanyarà. Hi ha gent que sap que no ha de repetir, que és cadàver i davant la desesperació, qualsevol reacció és possible.
Així que no es pot descartar un pas al grup mixt d’un nombre important de diputades i diputats. I aleshores, la situació seria del tot insostenible. Políticament la fotografia constant d’un grup trànsfuga per la via de la delinqüència organitzada, nascut del nucli dur del PP, seria demolidora. Terrible. Representaria un desgast inassumible. Milagrosa Martínez portant samarretes amb la cara de Fabra i el lema “¿tú de quién eres?” seria tan hilarant com letal.
No cal dir el que podria significar que eixe grup li fes perdre la majoria absoluta al PP! És obvi que resultaria més senzill pactar uns pressupostos amb un PSOE que busca desesperadament el seu espai, encara que siga per la via “pactos de responsabilidad”, que amb el grup d’imputats, que li farien suar sang al President.
Clar que Fabra no vol convocar eleccions anticipades, perquè sap que les perdrà. Però igual és Blasco qui les convoca. De facto. Amb la seua actitud. Perquè este escenari és tan probable, que no seria d’estranyar que Fabra l’hagués plantejat ja als que de veritat manen que estan a Génova. La teoria seria que de perduts al riu. I que en un escenari normal perdrien, i en canvi, si presenten llistes netes i avancen les eleccions, semblaria una reacció (molt tardana, però reacció) contra la corrupció, que els podria donar cert avantatge, sobretot, perquè l’oposició no està llesta.
I sempre és millor perdre davant els adversaris (amb el seu convenciment que un tripartit aguantaria quatre anys justet i ells recuperarien el govern) que davant els companys de partit. N’estan parlant.
