Enrique Domínguez. Economista.
Vaja per davant el següent: Soc nascut a Almassora i des de fa més de 35 anys estic empadronat a Castelló de la Plana; soc, per tant, castellonero (no de soca) i, per suposat, almassorí (ni llarg, ni fí). No pertany a una colla i tampoc soc membre de la gaiata del meu carrer encara que, de vegades, els compre loteria. Però, durant les festes de la Magdalena no m’en vaig de la ciutat i participe dels actes que m’interessen. De la Magdalena Vitol al dia següent, és com del día a la nit; de masses ingents de persones a no trobar a gairebé ningú pels carrers.
Me vaig enterar de la convocatòria del IV Congrés Magdalener i, en adonar-me de les ponències a debatre, vaig pensar que alguna cosa podía aportar en allò relatiu a l’internacionalització de la festa. Tenía entés que el congrés es faria a l’Auditori, però en inscriure’m em digueren que es celebraría al saló d’actes de l’Institut Penyagolosa. El cas és que, definitivament s’ha celebrat al saló d’actes de la Cambra de Comerç, però, dissortadament, dels més de sis-cents inscrits sols n’hi erem a la Cambra uns dos-cents. Molta gent ben coordinada de les gaiates i d’altres entitats festeres, però poca i coordinada de les colles.
Vaig voler presentar una esmena i m’adoní ràpidamet que el congrés estava molt encotillat; calía seguir unes normes molt estrictes per presentar-la, i ho vaig fer; però alguna cosa deguere fer malament perquè l’esmena no va aplegar. En dir-ho a l’entrada del congrés, els organitzadors em demanaren disculpes i jo els vaig dir que, almenys podría comentar de paraula el que deia l’esmena. Doncs no. Al congrés sols podien parlar els relators de les ponències i els que havien fet les esmenes, i amb un temps totalment marcat. Els congressistes no més podíem escoltar i votar. Res més. Ni tant sols un torn de paraula.
Aquesta era la meua esmena:
“Per a una projecció més adequada de les festes i amb més possibilitats d’èxit, és de tot punt imprescindible determinar el motiu fonamental de les festes, el seu “leitmotiv”.
Mentre a València i a Alacant amb sols dir “les falles” o “les fogueres” ja es sap de qué va la festa, a Castelló no hi ha eixe element definidor de les festes. Les gaiates ho prodrien ser si es modifiquen substancialment cada any. Cal, doncs, definir de la resta d’actes quin són els que deuen identificar-se a l’hora de fer qualsevol publicitat de les festes pel mitjà que siga o als llocs on es decideisca.
Le dates de les festes de la Magdalena no són propicies per als turistes perquè no existeix eixe motiu fonamental que sí tenen les falles que es celebren més o menys al mateix temps”.
Però, perquè crec que el congrés ha sigut de mínims? Doncs, perquè intuint, més que coneixent, la rigidesa dels estatuts relacionats amb la festa i les posicions molt divergents entre els, diguem-ne, tradicionalistes o puristes i els innovadors, i vist l’interés d’algun polític esmenador per eliminar de les ponències una referència ampla del paper de les colles (ho va aconseguir) i llevar les refèrencies a la manca d’accions per internacionalitzar la festa des del 2010 (sols va aconseguir una quarentena de vots), crec que ha estat un èxit que les ponències facen referència del paper d’element diferenciador de les festes de la gaiata i de la necessitat d’innovar-la. Res més.
Personalment pense que si es vol que la festa siga com fins ara és, doncs, d’acord; però no vullgam que, a més a més, vinga la gent de fora de la provincia o de l’estranger a veure-la si no identifiquem quin és, dels més de sis-cents actes de l’any passat, l’element diferenciador, el leitmotiv.
Però si volem que vinga més gent i si volem que la gaiata siga eixe element diferenciador, que deu ser-lo, cal creure que, mantenint que les gaiates són un esclat de llum sense foc ni sense fum, es poden fer moltes coses fomentant o exigint que siguen innovadores, que canvien, i prou, cada any. I si, a més a més, integrem en la gaiata a tots aquells que vullguen estar, particulars, associacions o colles, segurament i poc a poc, vindria més gent. Jo mateix, si fos així, m’apuntaría a la gaiata.
I ha estat un congrés de mínims perquè es proposa fer una pla estratègic que el primer que ens dirà es que el personal no ve a la Magdalena per les gaiates y que tots els anys semblen les mateixes. Jo, ingenuament, pensava que el congrés era per a parlar d’aquestes coses. Però, adonant-me de la lluita entre tradició i innovació, crec que alguna cosa s’ha aconseguit. La festa deuria ser una cosa de tots aquells que tinguen interés en ella i no sols d’algúns. Segurament m’estic posant en una camisa d’onze vares i algú s’en recordarà d’algun familiar meu; però, cal agafar el bou per les banyes. Qué pensen vostés?
