Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
El debat sobre la proposició del Parlament de Catalunya que demanava delegar en la Generalitat la competència per a convocar la consulta sobiranista, prevista per al proper 9 de novembre, va despertar l’interés de la premsa i de la ciutadania malgrat la seua llarga durada (unes 7 hores).
Tot i reconeixent que no vaig seguir tot el debat o, millor dit, vaig seguir-lo mentre realitzava altres tasques domèstiques, m’agradaria ressaltar el to positiu o tarannà respectuós de tots els parlamentaris que, exposant idees i intencions de vot diverses, no van arribar a cap tipus de desqualificació personal o partidista com, per desgràcia, sol passar reiteradament, a excepció, això sí, del discurs de la portaveu d’UPyD que va caure en els tòpics d’acusar els catalans d’alguns mals que no són propis, ni en exclussiva, de Catalunya.
El debat d’ahir, perquè el peix estava venut abans de començar, no podia aportar cap sorpresa perquè el resultat va ser el previst, però va demostrar que el Congrés de Diputats és una cambra on se poden tractar tots els temes des del respecte, com hem dit, i sobre tot des de la pluralitat d’idees perquè, realment, en això consisteix la democràcia i no en tertúlies que semblen un corral de galls, quan no un cant coral del pensament únic.
Això també ve a demostrar, malgrat el resultat, que la ciutadania està madura i preparada per a referèndums de tot tipus: des de decidir el sistema polític que volem (monarquia / república) fins l’organització territorial (federalisme / autonomies) o la reforma de la Constitució i de la llei electoral per trencar el viciat bipartidisme que ens ha portat fins l’immobilisme, econòmic i polític, de l’actualitat. El que no va quedar tant clar és si estan preparats els nostres representants polítics que, una vegada més, van donar la imatge que, de moment, es conformen amb preguntar-nos cada quatre anys per a després oblidar-se, completament, de l’electorat perquè, en definitiva, a qui deuen l’escó és al líder del seu partit o al que fa les llistes tancades, mentre perdure aquest sistema electoral que només beneficia als de sempre.
I encara que ahir només se decidia si els catalans poden donar la seua opinió o no, i se va decidir que no, a nivell personal sempre he tingut clar que la independència de Catalunya seria més ruïnosa per Espanya que pels propis catalans i que, al pas que anem, els catalans acabaran anant-se’n perquè des de 1978 les coses han canviat molt poc i, en alguns aspectes -o en molts- a pitjor. Sense anar més lluny, el Fons Monetari Internacional estima que l’atur no baixarà del 22% fins el 2019, el finançament autonòmic no contenta ningú, el Corredor Mediterrani no corre ni cara a l’aire. En definitiva, Espanya com a problema, sense dret a decidir però, sobre tot, sense prendre decisions pensant en les persones i en la ciutadania.
Almenys, sembla que les portes continuen obertes al diàleg i els polítics van aprenent, a poc a poc, a debatre amb respecte i educació sobre qüestions que mai han sigut cap tabú entre la ciutadania i amb les que hem de conviure perquè estan al carrer.
