Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
Més que els aforats, ens haurien de preocupar dels que estan fora del sistema, dels que passen fam, dels xiquets... A Espanya hi ha 2.306.000 xiquets que viuen sota el llindar de la pobresa, el 27,5%, és a dir, més d’un de quatre menors. Això constata la dificultat de moltes famílies per portar endavant els fills: un Informe d’UNICEF, presentat ahir mateix, explica que el nombre de llars amb nens on tots els adults són a l’atur ha crescut un 290% des de 2007.
Per una altra banda es constata la caiguda en picat de les taxes de natalitat, després del repunt a inicis del segle XXI quan a l’allau immigratori de dones joves, procedents de cultures més natalistes que la nostra, se van sumar les dones espanyoles nascudes al baby boom dels seixanta, la generació més nombrosa de la història, a les quals se’ls passava l’arròs. I, per suposat, la caiguda de la població des de 2012, perquè Espanya ha tornat on solia, és a dir, a ser un Estat emigratori, emissor de població que marxa en busca d’alguna oportunitat laboral qualificada o... tant se val!
Les polítiques referides als més menuts no són efectives per frenar la pobresa i la desigualtat, més bé tot el contrari. Espanya és, després de Grècia, l’Estat de la Unió Europea amb menys capacitat per retallar la pobresa infantil, segons l’Informe d’UNICEF, perquè només dedica 270 euros per habitant mentre la mitjana europea es situa en 510, és a dir, quasi el doble.
Aquestos xiquets que amb el tancament de les escoles i dels menjadors infantils es quedaran sense una dieta alimentària bàsica són els vertaders aforats, els que estan fora.
Els altres aforats, els polítics, uns pocavergonyes: mentre a Espanya hi ha 10.000 aforats, a d’altres estats més seriosos com ara Alemanya, Regne Unit o els Estats Units no n’hi ha ni un, ni mig, ni cap, ni un sol aforat. L'origen de la capacitat d’aforament té les seues arrels al parlamentarisme francès dels temps revolucionaris, de fa més de dos segles, quan es va legislar sobre immunitat parlamentària per protegir les cambres legislatives (eixides de la voluntat popular) dels organismes judicials que estaven lligats a la noblesa pre-revolucionària. D’ací va sorgir la moderna figura de l’aforat, amb l’objectiu que els poders que venien de l’Antic Règim no impediren la tasca legislativa i parlamentària dels que havien estat escollits pel poble.
Ara, en canvi, s’ha convertit en regla general el que, en principi, havia estat una excepció i, per acabar-ho d’arrodonir, els mateixos polítics que abusen dels seus privilegis per escapar dels jutges, acaben sent jutge i part per negar a una diputada l'exercici del seu càrrec com, per exemple, ha passat a les Corts Valencianes amb Mónica Oltra i per iniciativa d’un president de les Corts, Juan Cotino, al qui el propi Alberto Fabra li exigeix la dimissió perquè està a punt de ser imputat per delictes de corrupció.
En una democràcia és fonamental eradicar la pobresa infantil, implantar un salari social i desmuntar els privilegis moderns (del segle XVIII) dels aforaments (10.000!) i els vergonyosos indults medievals (el govern Rajoy n’ha practicat més de 800!).
Però tan important com el paper de l’executiu és el d’una lleial oposició parlamentària a l’hora de controlar la bona gestió i la transparència en l’ús dels fons públics que s’han de destinar a polítiques d’interès general per evitar l’exclusió social.
Sense una justícia independent, una policia al servei dels ciutadans -i no solament de les autoritats- i una oposició com cal, els monopartits o governs amb majoria absoluta de partit únic no solament acaben tenint les portes obertes per governar de formar autoritària, sinó totes les facilitats per robar... El nombre de polítics imputats i, fins i tot, condemnats a presó, però que encara no han entrat, és una mostra més del que ens està passat.
