Antoni Pitarch. Professor de Secundària.
El ridícul de la selecció espanyola al mundial de futbol de Brasil no és més que una metàfora de la crisi profunda de l’Estat i els canvis a curt termini que s’han de produir durant els propers anys. En primer lloc, cal un canvi generacional, i no solament de futbolistes (potser l’únic gremi que ha destacat a nivell mundial durant la darrera dècada), sinó de polítics, banquers, gestors de la cosa pública i dirigents en general.
En principi, encara que els motius han estat poc explicats pels portaveus de La Zarzuela, el relleu més important és el d’avui: Felip VI ja és el Cap d’Estat, el nou Rei que regna però no governa i, així i tot, les coses s’haurien pogut fer i explicar millor, però és un detall fer una cerimònia de coronació laica on, des del franquisme, s’ha escenificat molt poc la separació Església – Estat (com ja predicava l’inoblidat Cardenal Tarancón) en un sistema teòricament confessional, però en la pràctica plagat de regidors, diputats, consellers i ministres disputant-se el lloc més visible a qualsevol processó religiosa local. I a l’igual que s’ha hagut d’improvisar una llei d’abdicació (el precedent més recent es remunta a Felip V durant la primera meitat del segle XVIII que, en canvi, va haver de tornar al tro per la mort del seu fill, l’infant Lluís I, rei des del 16 de gener de 1724 fins el 31 d’agost del mateix any), s’hauria pogut preparar un referèndum per donar-li l’oportunitat a Felip de Borbó de començar un regnat amb bon peu, reconegut pels ciutadans i amb propòsits d’esmena respecte a totes les maldats, objectives i malintencionades, que circulen sobre son pare, el rei Joan Carles, i la família reial al complet.
Espanya necessita obrir el mercat laboral a la joventut, jubilar els ancians privilegiats que omplen els consells d’administració de les empreses públiques i privades, i també retirar als banquers majors de 65 anys que cobren pensions prohibitives com a recompensa per haver descapitalitzat el sistema financer que, ara mateix, estem rescatant entre tots. La broma de la transparència en la gestió dels fons públics s’ha d’acabar d’una vegada. Hisenda ha de treballar més on més es defrauda, és a dir, entre les grans fortunes. El sistema electoral s’han d’obrir més a la societat, no en el sentit de reduir regidors i càrrecs elegits democràticament com volen fer, amb l’objectiu ocult d’evitar la caiguda inevitable dels dos grans partits que en han conduït a l’actual desastre, sinó en el sentit democràtic de la participació amb llistes obertes i limitació de mandats.
Els eurodiputats espanyols han de reivindicar una Europa unida i sense paradissos fiscals, amb una fiscalitat homogeneitzada i uns salaris equivalents per a treballs homologats, no com passa ara mateix que els salaris i els drets laborals depenen del color de la bandera pròpia de cada Estat. Però totes aquestes coses, tan complexes i a la vegada tan fàcils de solucionar des de la il·lusió d’una catarsi honesta, no arribaran mai mentre s’instrumentalitze la Justícia des de les més altes instàncies del poder: la separació de poders no ha de ser una entelèquia, sinó una praxis quotidiana des de la consolidació d’un poder judicial independent ja que, sense aquest, la democràcia acaba convertintse en caciquisme pur i dur i la corrupció en l’únic motor del dinamisme econòmic.
Els joves no necessiten calentar, per abandonar la banqueta, perquè en general estan calents, molt calents amb les polítiques dels darrers anys... clar que sempre podem trobar l’excepció dels beneficiaris del nepotisme secular espanyol, és a dir, els fills i nebots de, la dona o el marit de, o l’afiliat número tal del partit A o B. El relleu generacional ha començat, però Felip VI sap que no ho tindrà tan fàcil com son pare perquè la crisi és molt forta en tots els sentits i els enyoradissos de la dictadura ja no fan tant por com als anys setanta.
