Carles Mulet. Senador de Compromís.
Estarem dies i setmanes tots i totes en estat de shock pels atemptats de Barcelona, i les rèpliques a baixa escala a Cambrils. Ha tocat molt a prop, qualsevol de nosaltres segur hem estat passejat i segurament més d’una vegada per l’escenari del crim.
L’atemptat no ha estat ara en llocs que veus per la televisió, en ciutats que te sonen d’oïdes, o potser alguna dia de passada van estar prop, ara, com a l’11M de Madrid ( ara més prop), són escenaris més quotidians, una ciutat a la que has pogut anar a estudiar, viure, a descobrir, a passejar-la, una ciutat que segurament forma part de tu perquè tindràs alguna vivència en ella. I t’han atemptat en eixe trocet teu.
Molt hem criticat i ho seguirem fent que sols fem minuts de silenci pels morts en atemptats en la vella Europa, i menyspreem, invisibilitzem i passem dels que cada dia moren en Àsia o Àfrica, són d’una categoria inferior, sembla. Però ara sí, ha estat al costat mateix de casa nostra.
Tots sabem de la responsabilitat occidental de l’existència i “èxit” del fonamentalisme, que fa tremolar a tot el món amb els seus atemptats, però res justifica mai cap assassinat, el llevar-li la vida a ningú i menys encara de manera tant gratuïta i sense sentit, a sang gelada i fora de cap conflicte bèl·lic obert.
La reflexió que sempre hem faig, és què es pretén amb aquest tipus d’atemptats? Doblegar a qui? Aconseguir quins objectius? En altres tipus d’injustificables atemptat seria intentar aconseguir per la pressió uns objectius polítics, però en aquests? Sembrar la por per la por? Això genera un rebuig i cap possibilitat d’empatia ni suport a les causes ideològiques, polítiques o religioses dels promovent; atemptant en Barcelona, Madrid, o en qualsevol part del món sols van a aconseguir un posicionament ferm unànime contra qui promou aquests actes.
No és un problema de religió, les religions són constructes socials creats per interpretar l’existència i intentar donar-li un sentit, per mantindre estructures de control i poder, per organitzar societats, i elles han servit d’excusa al llarg de la història per justificar guerreres, genocidis, repressió, massacres, que res tenen a veure amb l’esperit d’eixes creences.
Fer-nos sentir por és l’objectiu?, segurament també t’hauran aplegat gravacions de imatges o vídeo dels atemptats, era eixe l’objectiu?, que tots els convertirem en propagandistes seus?, estem caient en un parany?
Pretenen que es genere un conflicte obert entre occident i l’islam?. Òbviament gent en pocs llums difon ara missatges perillosos de si els assassins estaven cobrant ajuts socials de l’estat espanyol, es criminalitza als refugiats, a les persones que viuen ací que professen l’islam i viuen en respecte, a les mesquites; no anem bé, tota esta gent també és víctima d’uns pocs desgraciats.
Solucions? Difícil, però deixar-los clar que no van a aconseguir absolutament res amb aquests atemptats, que no van a dividir-nos, que no van a fer-nos creure que és un conflicte religiós, ni territorial, ni cultural, ells no formen part de l’espècie humana, no representen a ningú.
Qui els ven les armes? Qui els ha obert les portes a empoderar-se? Això també caldrà analitzar-ho, no? Ara està clar que no han hagut armes, però darrere hi ha una organització que ha crescut gràcies a elles. I podríem parlar i parlar i recomanar centenars de lectures i anàlisi, però superen aquestes línies.
Malauradament aquest nou fenomen és global, i ja podem dir que ningú en el món està lluny d’estos atemptats, que atempten contra la dignitat humana, contra tots i totes, ja siga en Madagascar, Filipines, Iran o a Barcelona.
Si algú m’ha de convèncer que té raó en alguna posicionament, ha de ser amb les paraules, mai amb la por.
